Carta 52

Estimat Joaquim,

ahir vaig fer turisme per Catalunya. És una bona experiència. Hi ha molts llocs, moltíssims, que no conec. Tot i que segons el meu germà, quan em vol sorprendre amb alguna sortida que han fet en algun lloc poc habitual, sempre es queda amb un pam de nas per què jo ja hi havia estat.

Per ahir no, ahir per mi va ser una primícia. Amb els Amics del Romànic van anar a visitar la ciutat de Cervera. Sempre l'havia vist passant per la carretera, enfilada a un turonet, però no sospitava que fos tant gran ni que tingués tanta història. La noia-guia que ens la va ensenyar se la devia estimar molt, perquè ho explicava tot tant bé i amb tant d'entusiasme que te'l contagiava.

Potser cap a les terres de Ponent no hi tinc massa tirada d'anar-hi, i d'aquella terra tant seca, no n'havia sabut veure-li mai l'encant, i si el busques, el té. Té un ajuntament que molts pobles el voldrien. En diuen La Paeria, igual que a Lleida, i segons la guia vol dir lloc de pau. I de l'alcalde en diuen - el Paer- que vol dir vol dir home de pau. -(Si ho és o no... n'hi deu haver hagut de tots com a tot arreu.) Està situada en una plaça porticada i molt, molt gran. Té tres balconades que semblen sostingudes per mènsules. Unes figures molt curioses que amb l'esquena aguanten els balcons i elles miren a terra. Com que en aquesta plaça antigament s'hi celebrava el mercat i la fira, doncs les figures representen les virtuts que han de tenir els comerciants, - ull viu per detectar els clients, amabilitat per fer-los sentir còmodes, paciència per saber-los esperar... I ha representada més d'una raça, ja que en temps medievals la gent ja viatjava i ja sigui per esclavitud o per simple servei o per comerç tothom ja necessitava de tothom. També hi han representats els perills de les aglomeracions, -igual que avui- hi han els lladres que miren de fer el seu negoci mentre els altres també en fan. I la justícia detenint-los...i la presó. Es molt didàctic.

Cervera va tenir universitat en el 1718. Quan Felip V è va fer tancar les cinc universitats catalanes després de l'11 de Setembre del 1714, a Cervera se'n va obrir una. Diuen que va ser una ciutat molt lleial al rei... però la llegenda n'explica la fundació d'una altre manera. Conten que van voler fer valdre la seva adhesió i van anar a Madrid a demanar ajuda per la seva ciutat que havia quedat molt malmesa i el rei els hi va dir que demanessin el que volguessin i ells van demanar "Un port de mar".

Davant d' aquesta petició el rei va pensar que el que més falta els feia als de Cervera era tenir més coneixements , de geografia i de tot! I els hi va fer la Universitat.
Ahir, però, la guia ens va donar una altre versió del que demanaven els cerverins. Sí que volien un port... perquè ells sabien que les ciutats que tenien port de mar rebien molts diners dels negocis que allà s'hi feien i ells els que volien eren els diners! Per exemple, que els hi haguessin traspassat una part del que rebia el port de Salou... però el rei o no els va entendre o es va fer l'orni. I pensant-se que eren rucs els hi va fer una Universitat.

Hi ha una acudit que parla de dos amics que un diu a l'altre: -"M'agradaria tenir els diners per comprar un elefant."- "Un elefant? I què en faries d'un elefant?" - "-No! L'elefant no el vull pas, jo només voldria tenir els diners..."-

Oi que serveix fer turisme casolà? Perquè el d'ahir va ser ben domèstic. Cervera està a pocs quilòmetres si ho comparem amb els que se'n van al Carib i que si no traspassen "el charco" sembla que ja no vagin enlloc.

I encara, si no et canso, la visita de Cervera donaria per un parell de cartes més! Pensa que vam baixar de l'autocar a les deu del matí i no vam parar fins a les dues que van anar a dinar.

Un altre dia et parlaré del seu famós "Carrer de les bruixes" i del monument a Catalunya fet per l'esculptor Subiracs.

Per avui ja n'hi ha prou. No sé si al teu pare en sabia alguna cosa de Cervera... Segurament l'anècdota de la Universitat.

Una abraçada, i fins a una altra.

Maria Mercè.



El Suicidi


Era un dia ventós de finals d'octubre. L'aire gelat presagiava l'hivern que ja s'acostava; i encara sort que la pluja, malgrat els núvols negres que ja l'anunciaven, no feia acta de presència, perquè si hagués plogut, els paraigües haurien servit de ben poca cosa amb les ràfegues de vent tant fortes que ho feien voleiar tot.

Les darreres fulles seques es desprenien dels arbres i totes s'arremolinaven als portals de les cases d'aquell carrer mig desert. Fulles i bosses de plàstic que no és un material tan noble com el primer que he anomenat. I entre el garbuix empolsinat sobresortien uns fulls de paper blanc, que es veien escrits. D'un blanc immaculat; o almenys això era el que semblava enmig d'aquella pila tan poc aprofitable. Cridava tant l'atenció que no vaig poder per menys d'ajupir-me a collir-lo. Estaven escrits amb una lletra menuda i semblaven formar part d'una carta.Deia així:

-"He passat per davant del cementiri, prop d'on abans deien que hi enterraven els que morien sense sagraments i també dels que s'havien llevat la vida. A la meva família no es té gaire costum anar a visitar els morts, ni per Tots Sants. Potser per aquest motiu no he tingut massa informació en aquest aspecte. Potser avui ja no s'estila fer aquesta discriminació... Però abans, l'església es veu que els hi tenia molta mania a aquestes persones. Tota la vida ens havien posat la por al cos, ens deien que els que es llevaven la vida, no podien gaudir del repòs etern, quan la majoria dels que es suïciden ho fan perquè en aquesta vida no troben repòs i pensen que en l'altra l'aconseguiran.

El problema de suicidar-se jo el veig en la inseguretat de la vida. M'explicaré: la vida no és estable sinó canviant, i el que avui veiem d'una manera passat un temps ho veiem d'una altre; per això no es poden prendre solucions tan dràstiques com el suïcidi, perquè després, un cop consumat ja no et pots fer enrere! I el que en un moment donat ho veiem molt negre, el més probable és que al cap d'un temps ho veiem més gris i potser rosat, o de color verd que és un bon color... Color d'esperança diuen que és el verd. Un color que tindríem de posar sempre a les nostres vides, o en la nostra indumentària. -"Porti una peça verda vora del cor i sempre li somriurà l'amor!"- Podria ser un bon eslògan i un espavilat fabricant se'n podria aprofitar per fer unes bagatel·les que tothom compraria, convençut de la seva eficàcia. La gent vol ser enganyada. I els que promourien l'engany no tindrien cap remordiment perquè ho haurien fet a fi de bé, amb bona intenció..."

Vaig acabar de llegir i vaig deixar els fulls on els havia trobats. Potser podrien beneficiar a algú que es trobés molt desesperat... La manera tant ingènua de veure els problemes qui sap si faria somriure al més desenganyat.

Maria Mercè.

Carta 51

Hola Joaquim!

Soc la Maria Mercè, no sé si encara et recordaràs de mi... sóc la que t'escric cartes perquè les llegeixis al teu pare i tingueu motius per parlar de les coses que ell mig recorda i tu n'hi vas fent memòria.

Es que fa tants dies que no t'escric que m' ha semblat oportú recordar-te qui sóc. Es broma. He tornat a fer vacances. Això d'estar jubilada dona per molt! Han estat unes mini-vacances però molt ben aprofitades. He anat a Escòcia. A Edinburg,-una mica de passada perquè ja ho coneixia d'una altre vegada. He fet estada a Dundee, una vall més al nord d'Edinburg, Amb un riu amplíssim que de tan ample resulta que ja és un estuari abans d'arribar al mar. Vull dir a l'oceà! I té marees, hi ha hores que s'estreny, vull dir que perd aigua, o no sé on la posa, però et deixa veure tot els que té a sota. I no és tan bonic com quan està amagat. Es fangós. Les algues son d'un marró fosc... No entenc com ens fan la propaganda de lo beneficioses que son les algues, i que les tindríem de menjar... Bé, tret de quan hi ha marea baixa, el riu és preciós. Hi ha dos ponts llarguíssims que el creuen, un per cotxes i l'altre per trens.

A la seva riba hi tenen ancorat un vaixell del segle passat que es diu Discovery. Va ser el que va arriar al Pol Nord per primera vegada. El van construir a Dundee perquè ja tenien fama de ser els millors constructors de barcos per pescar balenes, i aquest encara tenia de viatjar més lluny i resistir més!

Aquesta població sempre s'ha sabut espavilar segons les èpoques que els ha tocat viure. Quan se'ls va acabar el poder pescar balenes, van dedicar-se a l' indústria del jute. Una fibra vegetal que els venia de la Índia. Encara conserven moltes xemeneies amb els edificis de les fàbriques al seu costat. Recorda Sabadell. El Sabadell del teu pare... Digues-li que encara en queden moltes de xemeneies. No treuen fum però fan bonic. Les de Dundee tampoc. Quan se'ls va acabar la bicoca de la l'Índia, es va acabar el jute. Llavors algú li va semblar un bon negoci importar taronges de Sevilla, però els espanyols en van enviar tantes que el mercat no donava abast a consumir-les. Sort que l'esposa del negociant, que de petita ja feia melmelades de totes les fruites que arreplegava, li va dir al seu marit: Cap problema! I van començar un nou negoci, el de les confitures. Ara és una gran indústria.

Els meus fills em van passejar per tot Escòcia. Es verd, molt verd i té uns arbres altíssims. I uns prats de pastura que no s'acaben mai. Amb unes vaques autòctones que tenen unes banyes en forma de lira i un floc de cabells - un serrell- que mig els tapen els ulls. Son d'un marró-vermellós i els menuts fan cara d'enfadats. (Per no dir de mala llet.)

El Ness, el monstre més famós, no es va deixar veure. Prou vaig mirar una bona estona el llac tal com feia tothom... però no hi va haver sort. També al llac de Banyoles n'hi tenim un de drac, no! que és femella! (No sé si algú ho ha pogut confirmar, però li diuen la Draga. ) No entenc perquè no en fem més propaganda. Potser perquè va ser un drac de bona fe i es va deixar atrapar. Mira el Ness! Gairebé ningú no l'ha vist i tothom en parla i la nostra Draga, després que la van capturar, ja no se n'ha parlat més.

La Draga del Llac de Banyoles deuria ser com ara el Drac de Sant Llorenç del Munt, de petitet inofensiu i quan va ser gran un destraler. Al revés del de La Mola que vivia a la cova que porta el seu nom, aquesta s'amagava dintre de l'aigua o molt a la vora d'ella. Només sortia quan tenia gana i era massa sovint pel gust dels que vivien a prop de Banyoles. Primer amb un pollastre ja quedava tipa, després ja en va necessitar dos, més tard un garrí, més tard un xai i després una vaca. Quan es va cruspí un pastor i va tastar la carn humana ja no va voler res més. Llavors va començar la lluita. Sempre ens han explicat que els dracs són difícils de matar. Son astuts, saben lluitar, doncs si a més era una "Draga" devia tenir molts recursos per fer anar els homes de corcoll.

No se'n sortien. La ferien, es refeia i tornava a començar. Si a les males no vencien ho varen provar a les bones... Van recórrer a un sant baró que presidia la diòcesi de la comarca del Llac. (No sé si en aquells temps Banyoles ja era comarca? De fet era una vella aspiració.) Van recórrer a Sant Mer, que gairebé tot sol i cantant uns salms molt dolços es va anar apropant a la fera i aquesta va sortir del cau i talment una ovella va anar seguit al Pastor... Sant Mer es va treure l'estola que portava al coll i la va posar al coll de la fera i així, tots dos com bons companyons, van entrar a Banyoles. La gent cridava Miracle! Miracle! i tothom estava content.

Tothom? Potser la Draga no tant perquè la van tancar en una gàbia que tenien preparada i tot el poble va desfilar davant d'ella, i els que se'ls havia cruspit una ovella o bé el marit... no li devien pas fer carícies!

Vés per on d'Escòcia ens anem anat a casa nostra. "Roda el mon i torna al Born". El teu pare deu recordar-la aquesta frase. A veure si un dia se la fa seva i ve a fer-me una visita! El portaré a passejar tal com els meus fills em van portar aquests dies. Anava a dir :"no em van deixar tocar de peus a terra!" però no és veritat, perquè em van fer caminar molt; primer muntanya amunt, després al costat d'un riu, més tard al costat d'un llac... Bé, per molts anys ho puguem fer.

Quan vaig estar a Escòcia vam tenir un temps esplèndid tot i que la setmana abans no havia parat de ploure i en canvi a Sabadell van haver-hi les tempestes que son pròpies de finals d'estiu. I ara plego perquè quan es comença de parlar del temps és que no se sap que dir.

Una abraçada i fins a una altra.

Maria Mercè.