Carta 51

Hola Joaquim!

Soc la Maria Mercè, no sé si encara et recordaràs de mi... sóc la que t'escric cartes perquè les llegeixis al teu pare i tingueu motius per parlar de les coses que ell mig recorda i tu n'hi vas fent memòria.

Es que fa tants dies que no t'escric que m' ha semblat oportú recordar-te qui sóc. Es broma. He tornat a fer vacances. Això d'estar jubilada dona per molt! Han estat unes mini-vacances però molt ben aprofitades. He anat a Escòcia. A Edinburg,-una mica de passada perquè ja ho coneixia d'una altre vegada. He fet estada a Dundee, una vall més al nord d'Edinburg, Amb un riu amplíssim que de tan ample resulta que ja és un estuari abans d'arribar al mar. Vull dir a l'oceà! I té marees, hi ha hores que s'estreny, vull dir que perd aigua, o no sé on la posa, però et deixa veure tot els que té a sota. I no és tan bonic com quan està amagat. Es fangós. Les algues son d'un marró fosc... No entenc com ens fan la propaganda de lo beneficioses que son les algues, i que les tindríem de menjar... Bé, tret de quan hi ha marea baixa, el riu és preciós. Hi ha dos ponts llarguíssims que el creuen, un per cotxes i l'altre per trens.

A la seva riba hi tenen ancorat un vaixell del segle passat que es diu Discovery. Va ser el que va arriar al Pol Nord per primera vegada. El van construir a Dundee perquè ja tenien fama de ser els millors constructors de barcos per pescar balenes, i aquest encara tenia de viatjar més lluny i resistir més!

Aquesta població sempre s'ha sabut espavilar segons les èpoques que els ha tocat viure. Quan se'ls va acabar el poder pescar balenes, van dedicar-se a l' indústria del jute. Una fibra vegetal que els venia de la Índia. Encara conserven moltes xemeneies amb els edificis de les fàbriques al seu costat. Recorda Sabadell. El Sabadell del teu pare... Digues-li que encara en queden moltes de xemeneies. No treuen fum però fan bonic. Les de Dundee tampoc. Quan se'ls va acabar la bicoca de la l'Índia, es va acabar el jute. Llavors algú li va semblar un bon negoci importar taronges de Sevilla, però els espanyols en van enviar tantes que el mercat no donava abast a consumir-les. Sort que l'esposa del negociant, que de petita ja feia melmelades de totes les fruites que arreplegava, li va dir al seu marit: Cap problema! I van començar un nou negoci, el de les confitures. Ara és una gran indústria.

Els meus fills em van passejar per tot Escòcia. Es verd, molt verd i té uns arbres altíssims. I uns prats de pastura que no s'acaben mai. Amb unes vaques autòctones que tenen unes banyes en forma de lira i un floc de cabells - un serrell- que mig els tapen els ulls. Son d'un marró-vermellós i els menuts fan cara d'enfadats. (Per no dir de mala llet.)

El Ness, el monstre més famós, no es va deixar veure. Prou vaig mirar una bona estona el llac tal com feia tothom... però no hi va haver sort. També al llac de Banyoles n'hi tenim un de drac, no! que és femella! (No sé si algú ho ha pogut confirmar, però li diuen la Draga. ) No entenc perquè no en fem més propaganda. Potser perquè va ser un drac de bona fe i es va deixar atrapar. Mira el Ness! Gairebé ningú no l'ha vist i tothom en parla i la nostra Draga, després que la van capturar, ja no se n'ha parlat més.

La Draga del Llac de Banyoles deuria ser com ara el Drac de Sant Llorenç del Munt, de petitet inofensiu i quan va ser gran un destraler. Al revés del de La Mola que vivia a la cova que porta el seu nom, aquesta s'amagava dintre de l'aigua o molt a la vora d'ella. Només sortia quan tenia gana i era massa sovint pel gust dels que vivien a prop de Banyoles. Primer amb un pollastre ja quedava tipa, després ja en va necessitar dos, més tard un garrí, més tard un xai i després una vaca. Quan es va cruspí un pastor i va tastar la carn humana ja no va voler res més. Llavors va començar la lluita. Sempre ens han explicat que els dracs són difícils de matar. Son astuts, saben lluitar, doncs si a més era una "Draga" devia tenir molts recursos per fer anar els homes de corcoll.

No se'n sortien. La ferien, es refeia i tornava a començar. Si a les males no vencien ho varen provar a les bones... Van recórrer a un sant baró que presidia la diòcesi de la comarca del Llac. (No sé si en aquells temps Banyoles ja era comarca? De fet era una vella aspiració.) Van recórrer a Sant Mer, que gairebé tot sol i cantant uns salms molt dolços es va anar apropant a la fera i aquesta va sortir del cau i talment una ovella va anar seguit al Pastor... Sant Mer es va treure l'estola que portava al coll i la va posar al coll de la fera i així, tots dos com bons companyons, van entrar a Banyoles. La gent cridava Miracle! Miracle! i tothom estava content.

Tothom? Potser la Draga no tant perquè la van tancar en una gàbia que tenien preparada i tot el poble va desfilar davant d'ella, i els que se'ls havia cruspit una ovella o bé el marit... no li devien pas fer carícies!

Vés per on d'Escòcia ens anem anat a casa nostra. "Roda el mon i torna al Born". El teu pare deu recordar-la aquesta frase. A veure si un dia se la fa seva i ve a fer-me una visita! El portaré a passejar tal com els meus fills em van portar aquests dies. Anava a dir :"no em van deixar tocar de peus a terra!" però no és veritat, perquè em van fer caminar molt; primer muntanya amunt, després al costat d'un riu, més tard al costat d'un llac... Bé, per molts anys ho puguem fer.

Quan vaig estar a Escòcia vam tenir un temps esplèndid tot i que la setmana abans no havia parat de ploure i en canvi a Sabadell van haver-hi les tempestes que son pròpies de finals d'estiu. I ara plego perquè quan es comença de parlar del temps és que no se sap que dir.

Una abraçada i fins a una altra.

Maria Mercè.