Carta 10



M'ha agradat saber que les meves cartes t'animen en una moments que les coses no et van del tot bé. Em sap greu que tinguis problemes però estic contenta de pensar que serveixo per alguna cosa. Ho sap el teu pare que la "seva" fàbrica no va tan bé com abans o bé li pots amagar? Imagino pel que em dius que ell viu als llims. Millor, encara que si els hi has d'amagar, els problemes son dobles per tu. La teva dona tampoc t'ajuda? Ai! Això ja es ficar-me on no em demanen- no he dit res.- Bé, pel que dedueixo no és molt greu i te'n sortiràs. Espero que tot se't solucioni el més aviat possible.

Veus?, si sé que estàs passant un mal moment no em ve de gust escriure les bajanades que t'escric últimament. Però es el meu sistema, no puc fer-hi més, em costa posar-me seriosa, posar-me transcendent. Reconec que fins i tot soc poc respectuosa davant de problemes grossos que m 'expliquen. L'altre dia, una coneguda meva va comentar d'un crim que s'havia comès a Barcelona, en una cabina de les que hi ha als Bancs i Caixes per treure diners. Un Caixer Automàtic. Aquest hivern moltes nits servien d'aixopluc a persones sense sostre i que no volien acollir-se a les cases de beneficència. Es veu que l'encarregat del servei de la neteja volia que la dona que dormia allà marxés perquè ell havia de fer la seva feina. No se amb què la va matar,si amb l'escombra o a més duia un ganivet... Reconec que va ser un drama. Un drama que la dona no tingués casa, un drama que tingués de refugiar-se en un caixer i trobar un mala bèstia d'escombriaire per s'obstinés a fer-.la fora per escombrar. La persona que m'ho explicava estava horroritzada, i ho repetia cada vegada amb un to més tràgic... i a mi no se'm va ocórrer altre cosa per canviar de tema, que dir: -"També va ser mala sort, tan bruta com està Barcelona i aquell escombriaire anar-se a enamorar d'aquella cabina! amb tants llocs com hi havia per poder escombrar! Es clar, la meva interlocutora s'ho va prendre molt malament i a mi em va saber greu haver-ho tirat a broma. No ho faré més, però es que aquestes coses em surten sense voler.

De vegades però, va bé que digui alguna inconveniència. Quan estem reunides la Junta de la Unió de Mares, a la que pertanyo, algun cop hi han petites discussions, hi han diferents parers i tothom vol defensar el seu. Quan veig que la cosa comença d'enredar-se miro de recordar algun acudit relacionat amb el tema i l'explico. Llavors tothom riu i ja s'ha trencat la tensió i la sessió continua més relaxada

Ahir al migdia hi havien els arqueòlegs que fan els treballs de prospecció del subsol del Passeig de la Paça Major, a un anirà l'estació del futur Metro de Sabadell, Estaven disposats a explicar-nos el que havien trobat i el que es veia . Molta gent interessada i molt poca cosa interessant per veure. Se sap que Sabadell està datada en documents de compre-venda- el 1064. Que hi havia una església i al voltant un mercat. Que era cruïlla de camins i que per això devia prosperar. Però, d'època tan reculada no han trobat res. Fa anys, al fer el parking del Passeig , van descobrir les muralles i la porta que en deien de Barcelona, perquè era la que hi duia, i algun forn de pa comunal, però un cop ho van tenir retratat i catalogat ho van tornar a tapar- Això sí, en unes pedres diferents deixaren constància al terra de la plaça "Del Dr. Robert"- (els Jardinets) on estaven situades les ruïnes que havien trobat. Ara em penso que ni això faran perquè el que ha quedat al descobert es tot un sistema de claveguereram del segle XVIII, i unes sitges per guardar gra... però com que el Metro passarà molt més avall tot el que vam veure ahir ho destruiran. I es que quan una ciutat està viva, és molt canviant. Ja veiem com només ens han arribat a nosaltres les petites ermites perdudes pel Pirineu. Un dia vaig preguntar com era que hi havia tan poques catedrals romàniques... Em van fer notar que la de La Seu d' Urgell.ho era...I molt ben conservada, degut segurament que estava en un indret que no devien tenir massa diners per fer hi reformes... Si la gent és massa rica, fa la casa nova!

A les sitges que feia anys que ja no servien per guardar-hi gra, sí que hi van trobar coses interessants. Com que es veu que les feien servir per tirar-hi les deixalles! De trossos de plats trencats i de de gerres i de tot el que no els servia... en van trobar qui sap-lo! Ho haurem d' admirar al Museu. Ahir no van ensenyar res. Caldrà esperar.

Desitjo que se' t solucionin els problemes ben aviat i si en alguna cosa et puc ajudar, només et cal dir-m'ho.

Maria Mercè.


... La Brusa Vermella (6) ....

Un dia , quan ja en feia molts que no s'havia acostat al mercat d'abans, no pogué resistir la temptació de donar-hi un tomb. Com havia canviat! Al lloc que ocupava la parada del Cisco hi havia una altre gent que no sabien de qui els parlava. Volgué indagar pel cantó de la Dolors, la parada del costat. També eren gent nova ,aquests, però, li saberen donar raó.

- Ui, la Dolors! La Dolors ja no ven a plaça! Està feta una senyora. Es va casar amb el Cisco. Si, ella és més gran que ell, però s'arregla molt i no es nota massa la diferència... La Rosa ja no volgué escoltar més. S'entornà a casa tota pesarosa. Passà la tarda ben enterbolida, recordant i perquè no? Dolent-se una mica de no estar ella al lloc de la Dolors. Se li feu l'hora de sopar sense haver tingut temps de preparar una sopa pel seu home. Potser seria la primera vegada que això succeiria. Rigué al imaginar la cara que posaria en Jaume al veure el canvi de menú. Ja seria hora de que les coses canviessin una miqueta en aquella casa.D'ara endavant es proposà fer un menú diferent cada dia, a veure si hi havia més amenitat en el seu matrimoni. Si el seu home era incapaç de canviar, almenys ella ho intentaria.

Parà taula i posà una vaixella que gairebé mai no treia de l'armari. Era ben agradable el canvi. També posà copes altes en lloc dels gots habituals. Encengué un llum indirecte en lloc de la de dalt del sostre, quedava més íntim. Potser no veurien gaire que hi havia al plat, però feia bonic. Avui que no hi hauria sopa, millor no veure-ho.

Tardava en Jaume. Ben pensat hauria tingut temps d'improvisar qualsevol sopa, ella rai, que en tenia un bon repertori.

- Si que tarda en Jaume... No acostuma a venir mai tan tard. Mira que si li hagués passat una desgràcia!.. Hi ha tants accidents avui dia... També seria mala sort quedar-se vídua ara que el Cisco ja s'ha aparellat.Ves quines coses de pensar! Però és que es fa tant pesat esperar. I si tarda massa hauré de trucar a algun lloc. A la feina no, perquè ja han plegat, i si s'hagués trobat malament a la feina un o altre m'hauria avisat. El timbre de la porta la tragué de les seves cavil·lacions.

- Per fi! Però s'haurà descuidat les claus, les hi hauran robat? Anà a obrir, no, no era en Jaume. Era un xicot dels que porten paquets amb una moto. Però no li portava cap paquet sinó una carta. Firmà i tancà la porta.

S'assegué on era abans i bellugà una mica la carta abans d'obrir-la. Era tot molt estrany. Encengué el llum gros perquè de sobte el menjador li havia quedat massa fosc. Obrí la carta i reconegué la lletra del seu home. No és que l'hagués vist massa vegades la lletra del seu home, més aviat el que feia eren números, pensà. Volia llegir de pressa i no sabia com posar-s'hi. Què li devia voler dir en una carta? Recordà casos de segrests en que el segrestat envia una carta a la família perquè paguin un rescat... Quines bestieses! Amb el sou del seu home poc rescat podrien demanar!

Per fi llegí: "Estimada Rosa, se'm feia tan difícil el que et tenia de dir que m'he decidit fer-ho per carta. Tu sempre em retreus que parlo poc, per tant ja entendràs que utilitzi aquest sistema.


"Els temps canvien - i "el que no s'hi adapta és un ruc" pensà la Rosa. - i també canviem nosaltres; tinc una companya de feina que s'ha quedat vídua i es troba molt sola.."


"Et semblarà una mica incongruent tot el que et dic, però un altre dia amb calma, ja t'ho explicaré. Ara només és per avisar-te que avui no m'esperis. Avui li faré companyia." I firmava, Jaume.

La Rosa tardà una estona a reaccionar. Asseguda a la cadira amb la carta a les mans mirava la taula tan ben parada, amb la vaixella bona i les copes altes..Els ulls ben oberts , immòbils i secs, intentava desxifrar tot el significat del missatge que acabava de rebre.
I de sobte, les llàgrimes i els sanglots esclataren junt amb una sola paraula: Cisco!

Passaren les hores. La llum encesa del menjador quedà eclipsada per la més enlluernadora del sol que entrava per la finestra. La Rosa romania encara amb la carta a les mans. No tenia noció clara de com havia passat la nit. Plorant, dormint, gemegant?


S'alçà fent tentines i es dirigí al bany. El mirall li mostrà una Rosa desconeguda, amb uns trets més afinats, una mica endurits. Se li marcaven més els pòmuls com si estès més prima. els ulls també eren diferents. Una mica esbatanats i amb una mirada absent.

Es contemplà una bona estona com per acostumar-se a la nova imatge. Si la mirada era buida, els pensaments també ho eren. A poc a poc anà prenent consciència de la seva situació. Es rentà bé la cara, amb parsimònia. No podia anar de pressa. Res no l'apressava tampoc. Però ni que hagués volgut no hauria pogut córrer. Era qüestió d'anar-se adaptant a les noves circumstàncies.

Passà molta estona a la cambra de bany. No l'havia de compartir amb ningú. Ompli la banyera i es preparà un bany d'escuma com no havia tingut temps de fer-ho mai. Mentalment pensava en les actrius del cinema. -en les pel·lícules ho havia vist,- una actriu molt bella que romancejava dins de la banyera, tot resseguint-se els peus i les cames, que també era la única part, llevat del cap , que sobresortia del mar de bombolles.

Sense perdre la seva expressió absent, es trobà fent el mateix que en les pel·lícules: relaxant-se i resseguint-se tot el cos. Després li tocà el torn a la cara, calia aplicar-hi una mascareta i lligar-se una tovallola al cap. Quan es veié amb la cara tota blanca i els ulls emmarcats per la pasta, li vingueren ganes de riure. -"Ara és el moment que a les pel·lícules sona el telèfon o bé truquen a la porta", es digué.

- No estaria malament que això succeís, sempre que fos quelcom interessant el que vinguessin a dir-me. I tot seguit li vingué a la memòria la darrera trucada que va rebre.

Mentre es treia la màscara, el mirall li anà mostrant la seva nova expressió: era serena. Una mica altiva, una mica absent. Com si volgués mostrar-se indiferent a tot el que l'envoltava. Pensà en la portera. Pensa en els veïns, en les botigues que
freqüentava. Tard o d'hora tots sabrien que el seu marit l'havia abandonada. Una sola cosa tenia ben clara: no faria llàstima a ningú. Es mostraria tan serena i tan segura d'ella mateixa que la gent no descobriria mai qui dels dos havia deixat a qui.



Carta 9



Obro els grans calaixos de la cuina i veig aquell be de Déu de cassoles, olles, pots, escorredores, tots lluents com si fossin acabats d'estrenar. Me'ls miro i em fa tristesa. Tot i que fan molt bonic! Però penso que ja no tenen utilitat. Ja no els faig servir. Ja no tinc de cuinar per ningú. La meva casa és buida... No vull entristir-me i vull tirar-ho a broma, podria obrir una casa de dispeses... o potser una casa de barrets que hi hauria més moviment. Recordo un acudit d'un vellet que cada migdia anava a veure la sortida d'una fàbrica on hi treballaven noies jovenetes... se les mirava i somrient... deia :-"Ai xiquetes! Si jo fos jove! El que faria amb vosaltres!"- i tant ho va dir que un dia la més atrevida li va preguntar:-"I que faríeu, avi?--"Què faria? Faria una casa de putes!-"

Avui al coure unes mongetes tendres i una patata m'he adonat que només faig servir un pot dels molts que n'hi ha. Quantes coses tenim que ens sobren. Però es clar, no llogaré un avió per enviar una bateria de cuina al tercer mon. A Càritas, puc donar-ho a Càritas.... Però qui no em diu que més endavant ho tornaré a necessitar? El mon dona tantes voltes! Potser sí que amb la crisi que hi ha m'hauré de posar a fer pastissos per vendre i vedella amb bolets per emportar. I tornaré a estar ocupada i no tindré temps per entristir-me que prou feina tindré a fregar fogons!

Això si que es ben bé parlar per parlar, - escriure per escriure- Amb la feinada que tinc si haig d'explicar-te qui vivia al teu carrer. Em sembla que vam acabar amb les cabres. També hi havien vaques. Al temps de la guerra només n'hi havien quatre, i estaven primes! Es clar, era el temps de les vaques magres! Recordo que la mestressa, la Pepeta, les portava a pasturar pel camí de Santiga, perquè no devien tenir prou pinso per alimentar-les. Després ja no; el camí de Santiga es va farcir de fàbriques i ja no hi quedava herba. La vaqueria es va fer gran, i les vaques estaven estabulades i n'hi havien moltes... També hi havia un toro. Era més còmode, així no tenien de treure les vaques de casa quan el necessitaven. Ja deus saber aquell acudit que uns excursionistes es troben amb un vailet que amb penes i treballs mira de fer pujar una vaca per un camí costerut i li pregunten: -" On vas tu tan petit, amb aquesta vaca tan grossa?"- "Vaig a portar-la al toro." - I això no ho podria fer el teu pare?...- "No senyor, no! Ho ha de fer el toro!"-

A la vaqueria hi anàvem a comprar la llet, cada vespre acabada de munyir, però s'havia de bullir, no fos cas que alguna vaca estès malalta... S'havia de bullir i estar a la guait de que quan "pujava" no és vessés! Perquè es perdia tot el contingut de grassa i també perquè s'embrutaven els fogons i quedava una pudor de llet cremada que no podies ocultar a ningú que l'havies deixat vessar. Era una feina que ara no tenim. No hi ha vaqueries. Potser als pobles... però em sembla que tampoc, la llet la recullen per les masies i l'envien tota amb camions i la porten a les grans factories on ja la "bullent" per estalviar-nos feina.

Dues tendes també hi havien, d'una ja t' en vaig parlar, l'altre era la més important. Venien carn i porc i xai i conill i pollastre. Era gran. Tenia dues portes i feia cantó. Una botiga en una cantonada deu tenir el doble de possibilitats de vendre, que si estès al mig d' una "mançana". La prova està en que n'hi han hagut moltes de tendes- del que sigui- que donen a dos carrers. i això que ja diuen :"casa con dos puertas mala és de guardar". però també deuen afegir però "vende más!". Aquesta venia molt. Tenien de tot. No ben bé com aquelles tendes de poble petit que la mateixa feia -o fa- d'estanc, espardenyeria , adroguer, carnisseria , era el forn i venien bombetes. Tenia bon gènere i venia molt. El mercat central quedava una mica allunyat i la gent cada cop volia la vida més fàcil i comprava a la tenda de més a la vora.

El taxista. També hi havia un taxista. En dèiem a "cal Pepet de l' auto" , també li deien "el Betes" i no sé perquè. Era una de les poques cases que tenien telèfon. Abans n'hi havia molt pocs. Només en tenien els rics i -o els que tenien algun comerç- a casa no en devíem ser... de rics. També en tenien els que volien "fardar" i a casa no vam "fardar" mai . Però a mi m'havia fet molta falta. Les meves amigues sí que en teníem i els era molt fàcil posar-se d'acord per anar a donar un vol de Rambla. Era la distracció d'aquell temps. Amunt i avall tres o quatre vegades, saludant o bé mirant a les colles de nois que feien el mateix que les noies. Més tard es va anar normalitzant i ja s'acostumava a passejar junts. Ara no sé el que fan... no crec que es conformin només en donar voltes i mirar-se. Abans, "fer més coses" era pecat. Tot era pecat! Ens vam abstenir de tantes coses perquè ens havien dit que eren pecat! Es clar que no hi havien els preservatius, ni les "pastilles" del dia després. Deixem-ho córrer. El passat ja està passat.

Quin tip d'enciam que es fan la Rosa i el seu home, oi? Encara vols que continu-hi? Per mi encantada, això de tenir un lector em fa molt feliç. Potser m' arribaré a creure que no ho faig massa malament.

Queden més cases del teu carrer per parlar-ne, però ho deixarem per una altre dia. Si no me' n aniria a dormir massa tard. Bona nit.




....La Brusa Vermella (5).....

Deixaren la ciutat i al cap de poca estona, la Rosa es trobà dalt d'un turonet que dominava una gran extensió de terreny. Tot parlant, parlant havia fet el viatge sense adonar-se'n. El Cisco li comentà que el seu jeep era com un matxo dels d'abans que es coneixia el camí de l'estable a ulls clucs. Del lloc on estaven es podia contemplar un paratge ben variat: terreny conreat, pla, boterut, rocallós i erm. El Cisco baixà del jeep i l'ajudà a baixar. D'entre tot aquell espectacle li feu notar una masia que no era massa lluny d'on ells estaven. Aquella era la seva casa. Una casa de molts anys. Allà havíen nascut els seus pares i allà havia nascut ell. També el seu fill i els seus néts. La part de darrera, la que no es veia des d'on es trobaven, era més nova. Se l'havia arranjada el fill al casar-se, però ell continuava on havia viscut sempre. Es mirà la Rosa i li confessà que no s'atrevia a portar-la a casa seva, perquè estava segur de que no li agradaria... Ella féu acció d'interrompre'l.

- No! Ja sé que a la gent de ciutat li entusiasma veure coses antigues. Però li agrada veure-les no pas anar-hi a viure!
- Però es que jo...-Déu meu, si que hem arribat lluny, s'espantà la Rosa, -però que pensa quest home?

- Deixa'm parlar. Veus tota aquesta extensió de camps tan secs? I aquell tros de bosc i aquells roquissars?
(Ara em dirà "tot això era meu..." Va! Ja fa anys que me'l van explicar aquest conte de "l'era" , pensava la Rosa i efectivament, el Cisco li deia:
- Tot això era meu. ara ja no ho és tot m'ho he venut. Aquest terrenys donaven poc, ens hem quedat només amb les terres bones, d'aquestes ja en poden fer al que vulguin! I ja veuràs con no passaran gaires anys que tot això estarà ple de fàbriques. Aquest poble s'està industrialitzant- i ho deia molt satisfet.

- Però, no et sap greu?
- Greu? Si a tu no t'agradaria anar a viure a una casa de mala mort! I així és com veuries la meva. Jo, perquè ja hi estic fet, però per una persona que hi entrés de nou!... No. no em sap greu. Deixar la casa pot representar un gran canvi per a mi, però a la vida hi ha molts canvis i qui no s'hi adapta és un ruc!- Mentre anava parlant la tenia presa per les espatlles amb una ma i amb l'altra li anava mostrant tot. La Rosa s'hi sentia bé. Feia anys que ningú la prenia així... ni li feia particip d'il·lusions ni i de projectes. Era com si estés somniant. No era a ella a qui anaven dirigides totes aquelles explicacions, o almenys li ho semblava. No, no podia tractar-se d'ella. Ella no cavia dins dels projectes d'aquell ex-pagès. No obstant feia bo d'escoltar... parlava d'un canvi de vida. D'un canvi que els afectaria a tots dos.

- Jo no puc -deia fluixet. Jo no puc... Jo tinc marit, és impossible...
- Perquè impossible? No hi ha moltes parelles que se separen? I pel que he endevinat tu i el teu home no rutlleu gaire, no teniu fills a qui donar explicacions... Si tu i jo hi estem d'acord, no veig perquè ha de ser impossible.

Déu! Com discutir amb un home que s'havia després de tanta terra, que estava disposat a canviar de lloc de residència, que fins hi tot estava il·lusionat com un xaval amb l'idea del canvi, com podria fer-li entendre que per ella no era tan senzill?

- Es perquè fa poc temps que ens tractem, però jo veig com n'estàs de contenta quan ets amb mi... Si viuríem com dos reis! Dos reis jubilats i amb "cuartos" i encara joves. Què més es pot demanar?

Tenia tota la raó, què més es podia demanar? Doncs posats a a demanar, la Rosa demanaria que per art de màgia desaparegués aquell Jaume tant ensopit que tenia a casa seva i ella es trobés lliure com un ocell per anar a viure una vida nova al costat d'aquell Cisco, una mica aspre, però que tot ho trobava fàcil i a tot trobava solucions.

Mirà de convèncer-el de deixar passar un temps sense veure's per poder reflexionar... No volia dir-li que no tan obertament i tampoc volia que se li acabessin tan aviat els bons moments.

- Pensa que jo aviat ja no tindré gaire feina i necessitaré una dona al costat meu! No tardis a pensar-t'ho que potser no hi seràs a temps. Pensa només ens les estones que hem passat junts i con hem estat de feliços. Es un bon començament.

Quins dies és dolents passà la Rosa. Canvià de marcat per no trobar-lo. Però no per això deixà de pensar-hi. Més d'un dimarts i d'un dijous estigué temptada d'anar-lo a veure. Passar amb ell una estoneta, parlar,riure... Prendre's un cafè com abans. Però no. Se n'estigué. No era correcte fer-li agafar il·lusions. Ella sabia que no deixaria mai el seu home, encara que li fes poc cas, i que moltes dones al seu lloc no s'ho pensarien dues vegades. També comprenia que el que necessitava el Cisco era refer la seva vida i no volia ser un destorb, fent-li perdre el temps.


Carta 8



No sé perquè m'agrada tan poc estar-me a casa. Si diuen que "com a casa enlloc!"... sembla que no ho hagi entès. Ara mateix, per la finestra oberta m'arriba una música, que no es ben bé música si no més aviat un afinament d'instruments. Intueixo que a la Plaça del Gas deuran fer un concert popular, les cames ja se me'n hi van! -La plaça del Gas, abans, molt abans, en temps del teu pare s'havia dit d'Espartero. i devia haver-hi un moment i tot al general, perquè hi havia una corranda que deia "Tres coses té Sabadell, la plaça, l'apeiadero i el monument d'Espartero" La plaça es devia referir a la del mercat que certament és molt bonica, construïda el 1930 i últimament reformada , amb ascensors, escales automàtiques, aire condicionat, un pàrquing amb molta cabuda i el millor assortit de tota classe de viandes. Al seu voltant, - hi ha unes voreres molt amples,- s'hi instal·len les pageses que només poden vendre productes propis dels seus horts.


L'"apeiadero" , devia voler dir el baixador- l'"apeadero"- del tren del Nord -el de la RENFE-que va de Barcelona a Manresa i fins a Lleida i Saragossa i amunt, amunt fins a Bilbao! No sé si encara aquest trajecte passa per Sabadell, abans sí, i recordo que a casa meva del carrer de Lacy, quan el temps havia de canviar, o canviava el vent, i sentíem el xiulet del tren. Teníem una noia de servei que era de Binèfar , Aragó. i la primera vegada que va sortir de casa seva va ser per anar a servir, i va venir a casa per mediació d'una tia seva que ja coneixíem. Aquesta noia, va venir amb tren, i quan sentia el xiulet, fos l'hora que fos, es quedava parada i deia: -"Mira! Con ese vine yo!"-


Quan es va fer el traçat de la via que havia d'enllaçar Barcelona i Terrassa, el personatge que manava més a la ciutat veïna, era el Conde de Egara, i es veu que no li agradava que el tren passés per Sabadell. Pel seu gust l'hauria fet anar directe de Cerdanyola a Terrassa, però per sort nostra, les locomotores d'aquell temps no tenien tanta força com per remuntar una pujada tan continuada. El desnivell que hi havia era massa pronunciat i va ser necessari fer-li fer una corba per suavitzar el pendent. I aixi va ser com Sabadell va tenir el baixador de la Rambla -l'"apeiadero"- i a més l'estació de mercaderies amb tot un reguitzell de vies, desvios i vies mortes que feien les delícies del nens de l'època que els seus avis se'ls enduien a passejar i "a veure trens". Sempre n'hi havia algun que feia maniobres i era tota un atracció.


Últimament el tren ha estat soterrat, per sort, perquè s'ha guanyat una via ràpida- quan no està col·lapsada,- i s'han acabat els perills que representaven els nombrosos passos a nivell que tantes vides humanes s'havien cobrat. Sense comptar els que voluntàriament es tiraven al tren ! Que també era una temptació pels desesperats. El tenien molt a ma... Però s'ha perdut l'espectacle que representava pels més menuts la visió d'aquelles màquines tan grosses, que per elles mateixes ja imposaven, ara imagina't si a més treien fum! Els Dracs mitològics que es menjaven a la gent i que treien fum per les narius.., podia ser que fossin el somni d'un precursor de les màquines de vapor?


Ara la plaça que s'en deia d' Espartero, se'n diu del Gas perquè hi ha les oficines de la companyia de Gas. Sabadell va ser la primera ciutat, sense ser capital de província, que va tenir una fàbrica de gas i per tant va poder gaudir de il·luminació amb el nou sistema.


Ara deu haver canviat el vent i ja no m'arriba cap musica... Llàstima, tindré d anar a veure que hi fan... Les nits d'estiu conviden a sortir... L'Ajuntament també ho deu creure així perquè per tot el mes de juliol ha programat un festival o altre per cada vespre.


Bona nit, aviat sabré que hi fan.


Maria Mercè.



.....La Brusa Vermella (4) ....

Silenci. La Rosa li preguntà finalment si feia gaire temps que havia enviudat. No, no gaire. El pagès li explicà com la trobava a faltar. Eren un matrimoni molt ben avingut i això feia més punyent encara la soledat.

- Perquè, desenganyi's, la parella és la parella i els fills son una altre cosa. Vostè és casada? I té fills? Doncs ja m'ho sabrà dir.

No, la Rosa no li sabria dir, perquè casada sí que n estava però de fills no en tenia i de parella... d'allò que el pagès entenia per parella, tampoc en podia presumir gaire.
Continuaren parlant una estona més. L'endemà la Rosa tornà a vestir-se amb la brusa vermella i tornà al mercat. No necessitava gran cosa, però com que tampoc tenia gaire feina a fer a casa. El pagès dels enciams no era al seu lloc. Hi passà dues vegades, però la seva parada, bé, el lloc on el dia abans hi havia la seva parada, era buit. Preguntà a per ell a una venedora de pomes que hi havia al costat. No, el Cisco no havia vingut. No ve pas cada dia, només els dimarts i els dijous. Es d'un poble del Vallès i no li compensa. A més com que tampoc ho necessita... Si ve al mercat és per distraure's una mica.
Bé, era qüestió d'esperar el dijous, pensà la Rosa, i s'entornà cap a casa una mica decebuda i sense haver comprat res. El dijous altre cop brusa vermella i cap al mercat falta gent.

- He vingut expressament perquè m'expliqui la sopa d'enciams- ho digué una mica esporuguida, pensant que potser l'home ja no es recordava d'ella ni de la conversa que havien tingut, però s'equivocava, el Cisco la recordava perfectament.

- Sap que vaig pensar-hi molt amb vostè un cop va ser fora? Tant parlar i no li vaig explicar el que posa a l'olla la meva nora.

Un ample somriure de satisfacció a la cara de la Rosa i uns ulls molt brillants al rostre ressec del pagès. La conversa s'allargava . El temps era una mica rúfol i no donava gaire gust d'estar parlant a peu dret al defora del mercat. Anar a prendre un cafè calent en un dels bars que hi havia pels voltants podia ser una bona idea... I tant que ho era! A dins del Bar Nou- "El més antic del mercat" segons el sub-títol s'hi estava divinament. Allà continuarem parlant la Rosa i el Cisco.

Ella recordava la seva infantesa al poble. Va ser quan es va casar que van anar a viure a ciutat. Potser enyora a aquell temps... El Cisco se l'escoltava i ella anava desgranant tot el que guardava a la memòria. Es féu l'hora de dinar. Se separaren. Al Cisco li quedaven per vendre més enciams dels que la nora necessitava per fer la sopa. Rigueren tots dos mentre el cabàs de la Rosa es tornava tot verd.

Aquesta amistat durà unes quantes setmanes. Era com un acord tàcit, cada dimarts i cada dijous la Rosa es deixava caure per les parades de les verdulaires del voltant del mercat i el Cisco deixava la poca mercaderia que portava a vendre i se n'anaven tots dos a prendre alguna cosa al bar.

Al vespre, a l'hora de sopar, en Jaume continuava ensopit com sempre, però ara la Rosa semblava no fer-n'hi massa cas. Després de sopar, mentre desparava la taula, cantussejava. Posava els plats a la màquina amb més gràcia que abans. Es movia pel menjador tot treien les estovalles com si estès executant un ballet. El seu home alguna vegada, aixecava els ulls del diari i se la quedava mirant

Un vespre no pogué estar-se de fer-li notar.

- Bé, es pot saber a que es deu aquest canvi?
- Canvi? - la Rosa semblava baixar dels núvols.
- Si, estàs més contenta des de fa un quan temps o al menys a mi m'ho sembla. No et queixes, no et fiques amb mi. No em recrimines si no em fixo amb els menjars que em fas... que per cert, últimament sembla que no variem gaire de tipus de sopa. No és que hi tingui res a dir, , però últimament es molt verda. no?
- Ah! Sí, és per no engreixar-nos.
- No em diràs que ara agafaràs manies, a les teves velleses.
- A les neves velleses! Torna a dir questa injuria i veuràs com t'estrangulo!
- Dona, ni tu ni jo estem a la flor de la joventut, això és clar, no cal posar-se tan irada.
- Tu potser sí que ets sents vell, però jo. JO! hauries de veure el rebombori que soc capaç de moure encara.

Vaja! Ja havia parlat massa. El seu home se la quedà mirant i ella tingué la sensació que amb aquelles paraules havia descobert el seu secret. En els anys que portaven de casats mai no se li havia presentat una ocasió com la dels últims temps. Ni l'havia buscada. Mai no havia mantingut una amistat amb un home. Ni havia tingut d'amagar res al seu marit. Potser perquè no li havia passat mai res. Ara, els cafès i les tertúlies que que mantenia amb el Cisco començaven de ser matèria reservada. Vaja, que no podia parlar-ne obertament amb el seu home. De sobte s'adonà de com era de perillosa aquella amistat dels dimarts i dels dijous... Tot el que no pogués explicar amb naturalitat al seu marit era o podia ser, -tal com li havien explicat al seu col·legi de monges- podia ser pecaminós.
Acabà de plegar les estovalles a poc a poc i sense fer figuretes. En Jaume tornà al deu diari. No devia sospitar res. Calia que no sospités res! La Rosa imaginà un canvi en la situació, Si en lloc d'ella fos ell el que a mig matí, dues vegades a la setmana prengués cafè amb una amigueta a ella no li faria cap gràcia. Ah, No! I saben com son els homes que segur que amb una amigueta no hi prendria solament cafè! O potser sí... amb ella poca cosa més feia el seu home; però amb una amigueta...

Pensà en el Cisco, xerraven i reien molt i alguna que altre insinuació també li havia fet ell... Però no, la Rosa no se n'hauria anat mai al llit amb aquell home, i no era gens desagradable...I el Cisco el que volia, el que necessitava era una dona per refer la seva vida. Per poder deixar de menjar sopa d'enciam i suc de porros que li feia empassar la seva jove.

Si ella hagués estat vídua, o soltera... el Cisco hauria estat un bon company. No li hauria pas dit que no a les seves insinuacions. Prou que s'haurien entès. I segur que haurien sigut feliços. Si ja ho eren ara en les poques estones que passaven junts al bar. La vida és cruel! Sempre apareixen les oportunitats quan no és el moment adequat.

Se'n anà al llit amb el ferm propòsit de no veure'l més. L'endemà era dimecres, no tocava; l'altre si, però no hi aniria.

Arribà el matí del dijous. Un dia esplèndid. El cel era brillant i l'atmosfera neta. A ciutat, costa una mica de trobar un dia transparent, sempre hi ha una boirina que ho enterboleix tot, però aquell era excepcional; es respirava sentor de camp sense trobar-s'hi. La Rosa no sabé quedar-se a casa i deixà els bons propòsits per una altra vegada. S'arreglà bé i se'n anà al mercat. En arribar-hi, primera sorpresa: avui el Cisco no havia muntat la paradeta. No l'havia muntada però era al seu lloc esperant-la.

- Quan he vist quest dia tan bo he canviat d'idea- li explicà. He deixat tot el gènere a la Dolors, la meva veïna i que en faci el que li sembli. Avui seria un pecat tancar-se en un bar; avui és un dia que cal aprofitar. Se n'ha de gaudir d'un dia així! I mentre parlava l'anava conduint lluny del rebombori del mercat. La Rosa, seguint-el, es trobà enfilada dalt d'un jeep una mica despintat i amb més d'un abonyec. No sabia on la portava però no hi oposava resistència.