Carta 54

Estimat Joaquim,

Ahir vaig sortir amb les Àvies Caminadores. que és la branca més jove de les Mares Caminadores. Una vegada em sembla que ja t'ho vaig explicar: les Mares Caminadores van començar de caminar fa uns 25 anys, però com que les que vam començar llavors ara ja som àvies i en aquest temps se n'hi han anat afegint de noves i de més joves, i com que les antigues ja no caminem tant, per això és va formar el grup de "les Àvies Caminadores" i encara que sembli estrany és la branca més jove.

Vam anar a la comarca de l'Alt Penedès. Vam començar per visitar unes caves a San Sadurní d'Anoia - tot és fer cultura- Uf! Quan ens prenem una copa de cava tant alegrement no pensem mai - o no hi pensava jo- en la quantitat de feina que hi ha perquè surti aquell vi tant clar, tant escumós i amb aquell bon gust que ens agrada tant. D'ara endavant em sembla que hi pensaré.

No, segur que no, quan prenem cava celebrem algun esdeveniment i poc temps tenim per pensar en la seva elaboració. Estem contents, estem de festa i res de pensar en la gran indústria que s'hi amaga al darrere.

Vam prendre cava, només faltaria!- ens van obsequiar molt bé però no podíem beure gaire perquè havíem de caminar. La caminada no va ser llarga, era la primera de la temporada i ens agafava a moltes desentrenades. Vam veure vinyes, vinyes i més vinyes! Començaven d'estar pansides i sense els raïms, però encara no tenien aquells tons ocres i daurats de la tardor. Encara feia calor. Aquest estiu sembla que es va allargant, no ens vol deixar. Després ens queixarem del fred i ahir ens queixàvem de la calor.

Vam travessar el riu Anoia per unes passeres de pedra molt ben clavades al llit del riu, sort! perquè a gual no hauríem pogut pas. Portava força aigua i es veia molt clara. Després del riu venia pujada... més vinyes i més sol a l'esquena però després vam entrar en un bosc i més d'una va començar a descobrir bolets. Però no ens hi vam aturar; eren pinetells, d'aquells que porten una esponja al darrera i no son d'una gran qualitat. però dins del bosc s'agraïa l'ombra i semblava que no fes tanta pujada. Un cop dalt a la carena ja passava airet. Tornava a haver-hi vinyes, aquestes, però encara els hi quedaven alguns gotims de raïm i totes ens hi vam llençar.

Que si és picapoll... no que és panselet... tot hom hi deia la seva, però una de més eixerida ens va fer notar que al deixar el bosc havia vist un cartellet que deia "Regió del garnatxa". Ni picapoll ni panselet, garnatxa!

Anys enrere hi havia un conte que se'n deia "El rei del nas vermell" i semblava una propaganda dels diferents vins que es troben a casa nostra. I al anomenar-los hi afegia un qualificatiu. El conte em sembla que amava d'un rei que li agradava molt el vi i que va prometre casar la seva filla amb qui li dugués el de millor qualitat.

Hi sortia el moscatell, -que fa caure de clatell, deia. El del priorat, -"aquest sí que m'ha agradat". El garnatxa- aquest sí que m'emborratxa! i em sembla que finalment va guanyar el que li va portar el de Sant Sadurní, -"aquest sí que és de tots el millor vi!".

Quan érem petits, i d'això si que se'n deurà recordar el teu pare, era costum fer una enredada als nanos: se'ls començava explicant un conte i quan els tenies més atents resultava ser una enganyifa. Feia: -"Una vegada era un rei, que tenia el nas vermell, i bevia de bota en bota, sens deixar-ne ni una gota... bevia de bota en bota...(pausa) i (perdó, he?) Merda per qui s'ho escolta! Tu que t'ho has escoltat a la boca se t'ha c...! Totes les criatures cuitaven a tapar-se les orelles i proclamaven que no ho havien escoltat. No se'ls podia fer gaire vegades perquè la mainada té molt bona memòria i quan es començava amb el "rei del nas vermell" ja tots es tapaven les orelles. Llavors era el moment d'explicar un altre argument però amb un rei que també tenia el nas vermell... i posar-hi l'enredada quan menys s'ho esperaven.

Quina carta més poc seriosa, oi? Mira, en aquest mon hi ha d'haver de tot.

Adéu.

Maria Mercè.