Carta 55


Volgut Joaquim,

Em sembla que no t'he explicat que vaig fer un petit viatge al Sur de França. Tres dies però van donar molt de si. Vam començar per Narbona, vam veure el mercat, la Catedral... Del mercat et puc dir que m'agrada més el de Sabadell, de la Catedral no, perquè Sant Félix, l'església més gran que tenim, tot i que és d'un neogòtic força reeixit, no toca vores a la catedral de Narbona ni a cap altre catedral. També anuncien molt la "Via Domícia" que es veu que tenia el mateix traçat que l'autopista actual, però de Via Domícia autèntica només en tenen uns pocs metres que van trobar en unes excavacions. Però té el Canal de Midi, molts arbres, carrers amples... és una bona ciutat. Vam anar a dinar a la vora del mar i com que feia un temps esplèndit vam poder gaudir de la costa Mediterrània.

A la tarda ja érem a Millau després de travessar el seu famós Viaducte, el més alt d'Europa, dissenyat per Norman Foster. No sé si a on estàs tu ha tingut gaire ressonància aquesta espectacular obra d'enginyeria... De veritat que n'és d'espectacular. Tant elegant! Tant esbelta! Els francesos en poden estar cofois. Escurça molt el camí cap al nord i té una bonica estampa la miris des d'on la miris. T'adjunto una foto que va fer un company del viatge, en Josep Jane.

A Millau, ja hi havia estat altres vegades perquè és camí obligat quan vas cap a l'Alvèrnia, El Carladés, totes aquestes contrades que encara tenen regust occità.Fa anys havia fet algunes sortides amb un grup que fomenta l'amistat Catalano-Occitana i fa el que pot per reviscolar la llengua d'Oc. Feina els hi dons! Ja gairebé no queda ningú que el parli. En alguns pobles hi ha "bressoles" i "calandretes" que son guarderies on els infants senten parlar la llengua dels seus rebesavis; i també algunes emissores de ràdio locals fan programes en occità unes hores a la setmana. Però vaja, de Millau ja tothom en diu "Milló".

Vam visitar un bosc encantat que ara el mostren als turistes. Es un "caos" de roques calcàries amb formes estranyes que la imaginació hi fa veure figures de coses conegudes. Hi ha un trenet que t'hi passeja si no tens temps de fer algun dels seus recorreguts a peu. En diuen Montpelier-le-Vieux, i segons expliquen van ser uns pastors d'aquesta població -que cau força lluny- que veient desdibuixat el maremàgnum de roques que sortia d'entre els arbres i els hi va semblar que eren les ruïnes d'una ciutat... potser la seva? No em va convèncer gaire l'explicació, però no cal amoïnar-s'hi.

Després vam anar baixant, baixant fins que vam arribar a costat del riu Tarn i les seves famoses Gorges. El poblet es deia Sainte Enemie i té una llegenda d'aquesta santa i el dimoni, que sempre estaven a mata-degolla.

El teu pare se'n deu recordar de quan es deia: -"Aquest parell sempre estan a mata-degolla!" per explicar d'alguns que sempre estaven barallant-se... Són frases fetes que encara perduren.

L'últim dia, després de visitar la població de Roquefort, que tot ella fa olor de formatge, van entrar al recinte medieval de La Covertoirade. Qui l'ha vist i qui el veu! Quinze anys enrere tot era una ruïna, avui està tot consolidat, les petites cases estan habitades i gairebé totes son botiguetes de productes artesanals. Per cert que unes amigues van comprar melmelada ... melmelada de "Gratte-cul"! I era del fruit que fa la rosa silvestre quan li han caigut les fulles- els pètals- queda com una ampolleta de color vermell que a dins hi ha uns pelets i allò és el que conté vitamines i és el que s'aprofita per fer-ne melmelada, però també allò és el que pica si es menja sense coure o si s' introdueix entre la camisa i la pell.

He buscat en un llibre gruixut de la meva filla, -"Plantes medicinals" (El Diascòrides renovado) de Pius Font i Quer, i si sí! És veritat. Del fruit de la rosa silvestre se'n diu "Grata-culs". I també "tapa-culs" perquè es veu que és astringent.

De tant en tant em surten unes cartes una mica escatològiques... ja m'ho perdonaràs, però son paraules que fa gràcia que no es perdin... El teu pare deu recordar que quan una criatura no parava mai quieta li deien ."Sembla el cul del Jaumet!"- O bé, -"Para, ja! Estàs fet un cul d'angúnies!" . I els anglesos tant educats no tenen inconvenient a escriure públicament "Cul-de-Sac" quan un carrer no té sortida...

Tant bonic que fan les roses silvestres -les roses de bardissa com diu la cançó-
i que s'acabin amb un nom tant poc poètic.

Tinc una parenta que es diu Silvestre com jo, i una vegada una mestra nova li va preguntar el seu nom i ella va dir: -"Rosa Silvestre". - Ai! Que poètic! i de cognom, com et dius? Quin desengany, se li va acabar la poesia, quan va sentir "Silvestre".

Bé, deixem-ho... Estic contenta perquè quan tardo una mica a escriure et queixes. Això és un bon senyal.

Apa, adéu!

Maria Mercè.