Carta 62

Hola Joaquim,

Ja ha arribat l'hivern! -(Sí, i sembla que s'hagin gelat les cartes, perquè no n'arriba ni una! deus pensar...) Sí, és veritat que fa dies que no t'escric. Hi ha sequera. Hi havia sequera però avui ha plogut. Ha plogut i ha nevat a gran part de Catalunya. I ja tenim els problemes com cada cop que neva. Carreteres tallades, trens que van amb retard, avions que no arriben... I les cartes tampoc.

Som a vigílies de Nadal, hi ha més feina que de costum, la gent -no sé perquè- però sembla que ho hagin de fer tot abans no sigui la festa! Sembla que s'acabi el món! Aquelles reunions d'amics i coneguts que s'han anat postergant, ara a tothom els entren les cuques! "Ens hem de veure! Ens hem de veure abans de Nadal!". Abans de Nadal... i què farem el mes de gener? Que és tan llarg i que un cop han passat els Reis sembla que no s'acabi mai?

No és veritat que no hi hagi festes pel gener... Ja veuràs com quan hi siguem t'explicaré de la festa de Sant Antoni Abat -popularment Sant Antoni dels Burros- i d'altres que n'aniran sortint. Però no avancem esdeveniments que encara he de parlar d'una festa passada que el teu pare deu recordar, perquè anys enrere, quan Sabadell era més tèxtil que ara, tenia molta ressonància. La festa de Santa Llúcia, la festa de les modistetes, de les cosidores de peces i de les cosidores en general i de gairebé tothom perquè Santa Llúcia és advocada de la vista i la vista és el do més preuat que els humans tenim. Potser no la valorem prou perquè la tenim, però... si un dia ens faltava....val més no pensar-hi. A Barcelona hi havia més tallers de confecció que aquí i per tant voltaven més colles de "modistetes" que anaven a visitar a Santa Llúcia a la Catedral i llavors es passejaven per la fira que aquell dia s'instal·la pels carrers del Barri Gòtic. La fira dels pessebres, de les figuretes, dels adornaments de la llar i que dura fins la vigília de Nadal.

Les modistes de Sabadell també feien festa i moltes aprofitaven per anar a Barcelona, com que era dia feiner tots els comerços eren oberts, al matí es feien compres i a la tarda anaven a teatre a veure alguna representació d'actualitat. Les cosidores de peces acostumaven a fer uns grans berenars, però no sé si feien festa de treballar.

Tornant amb Santa Llúcia advocada de la vista, ara recordo un costum que hi havia quan algú patia un "mussol". Avui dia no veig ningú que en tingui de mussols. I potser tu ni saps el que és un mussol. Tenir una infecció a la parpella, que s'hi faci un gra... d'això se'n diu tenir un mussol. És dolorós i desagradable, es fa una cara estranya... Potser ara hi ha més higiene que abans, el cas és que ara de mussols no se'n veuen. I saps com se'l curaven? Un sistema infal·lible, -deien- era trucar a una casa i al moment que t'obrien la porta, per tot Deu-vos-guard, s'havia de cridar: -"Aquí us el deixo!" i marxar corrent.

Quan érem joves, una de les distraccions preferides a l'estiu -si tenies la sort de passar-el en un poblet on s'estigués fresc, vull dir si tenies la sort del que en dèiem "anar a estiuejar"- doncs una de les distraccions era organitzar a la nit una cacera de mussols. De mussol ocell. No se'n caçava mai cap però es feia molta gatzara. A la tarda ja preparàvem una mena de reclams que sonàvem "tut-tuuut", i unes vergues untades amb vesc... perquè els mussols s'hi enganxessin... Havia de ser una nit de clar de lluna, perquè poguéssim veure'ns-hi per caminar pel bosc i arribar al lloc especial que s'havia triat per la cacera. No es podia fer soroll, ni parlar, ni riure! i quan s'és jove el que es fa més és riure! Jo no sé de cap cacera que hagués acabat amb un mussol caçat. Ara, se'n parlava molts dies.

Tu no ho sé, però el teu pare segur que hi havia anat a caçar mussols, veuràs com ho recorda.

Bé, ja he acabat dos jerseis, ja son a punt per regalar-els. Ara encara tinc pendent de fer-ne un altre, però aquest serà per Reis... o per la Candelera, que és pel febrer! Millor per la setmana dels Barbuts, a mig gener, que així anirà calent el que el rebi. Per a tu no te'n faré cap. No sé les mides... No sé si ets gras o prim, alt o baix... Ets tot un misteri! Igual que jo. No se'ns ha ocorregut mai d'enviar-nos cap foto, oi? A mi ja m'està bé així, sense saber gaire cosa.

Aquesta carta és per desitjar-vos un bon Nadal al teu pare i a tu i també a la Dolores que us cuida tan bé. Un bon Nadal i un bon Any (que dura més dies que no pas el Nadal).

Que tingueu unes bones festes!

Maria Mercè.


P.D. Penso que us puc enviar un verset com si fos el carter, o el repartidor de diaris desitjant-vos bones festes. A veure si rebo l'estrena, que ara en diem "aguinaldo"

Nadal no és un dia igual
dins el conjunt de tot l'any.
Nadal és més especial
i potser per unes hores
ens estimem tots els homes.
Més ai! Si només dura la treva
de Nadal a Sant Esteve!

Maria Mercè.