Carta 61



Estimat Joaquim,

Tens una paciència de sant! La deus haver exercitat cuidant al teu pare que perd la memòria i de retruc la practiques amb mi. Quan em dius que t'agraden les meves cartes, que et fan passar una bona estona, que les esperes... i que sé jo que més!... No saps el feliç que em fas i com m' esperones a seguir escrivint sense pensar gaire les coses que dic.

Estava preparant el conte curt que em vas demanar i he trobat un escrit del 1995, te'l envio. Ves quines coses pensava el 1995! Encara no estava sola i tu encara devies d'estar acompanyat...

"Perquè som tan poca cosa davant de l'Univers? Perquè ens deixen pensar tantes coses i tenir tants problemes? A qui es pot demanar comptes? Qui se'n riu dels nostres conflictes? Qui s'entreté amb les nostres tribulacions? Perquè? Hi haurà una eternitat que tindrà en compte el nostre comportament per donar-nos premi o càstig?

O bé hi ha algú interessat que pensa fer una novel·la dels nostres conflictes? Les nostres situacions les barreja i les transcriu per guanyar un premi important? No seria millor ésser uns cucs insignificants sense problemes vitals i no tenir d'esperar res, com tanta gent hi ha que espera?

Perquè patir tant? Podríem passar sense pena ni glòria i acabar-nos sense més... També hi ha qui passa sense pena ni glòria i s'acaba sense més... i la gent diu: -Pobre! Era una bona persona, no feia mal a ningú, no es ficava mai en res."- I jo pregunto, quina eternitat li espera -si és que hi ha eternitat- i per força n'hi ha d'haver. No és possible que vides tant diferents tinguin un destí comú, igual o semblant...

Però, perquè m'imagino que tot ha de quedar compensat, si la vida moltes vegades no és res més que un absurd, perquè entestar-me en que acabi lògicament, amb premis i càstigs? -

. . . . .

Això ho vaig escriure el mes de maig, en plena primavera. Era el temps en que ja cuidava el meu marit que estava com el teu pare.

Ara escric altres bajanades, i mentre tingui audiència seguiré escrivint. Quan diguis prou! Ja no te'n enviaré més.

Avui faig repòs, tinc el genoll inflat i el duc envoltat de gel per que se'm desinflami. Em penso que el cap de setmana passat vaig forçar-lo massa. Li vaig fer pujar i baixar moltes escales i "el meu mal no vol soroll", com diu la veu popular. No hi ha mal que per bé no vingui, he acabat un jersei i n'he començat un altre. Per Nadal faré content a més d'un. M'agrada fer mitja, és com quan era jove i anava una estona als telers que teníem a casa, a vigilar que no passés cap disbarat i que no s'acabés el fil de la llançadora... S'havia de canviar a temps. No em molestava el soroll, em podia abstreure, pensar en el que volgués i no tenia de parlar amb ningú, ni donar explicacions... Si m'estava a casa sempre hi havia alguna feina per fer que a voltes no m'agradava, i tenia de fer-la... en canvi davant d'un teler, figurava que de feina ja en feia i a sobre podia imaginar coses, i ningú ho trobava malament ni ningú m'imposava res.

Fer mitja és quelcom semblant. Poses música i vas fent... Pots escoltar o pensar i mentre, fas una feina que s'aprofita. Els meus jerseis tenen molt prestigi. Llàstima que siguin tan laboriosos, no es fan en un obrir i tancar d'ulls. (Anava a dir -"Com els ases els pets!"- però ja tornava a sortir una frase escatològica).

El teu pare li farà gràcia aquesta dita que era -i és- molt popular. A viva veu és pot dir, però en una carta no queda tant bé.

Et deixo, que els jerseis m'esperen i per Nadal han d'estar acabats.

Adéu.

Maria Mercè.