Carta 46

Benvolgut Joaquim,

Com has passat el cap de Setmana? No em puc imaginar si tens al camp a la vora, o bé ho tens molt complicat per poder gaudir de la natura. Si has de fer molts i molts quilòmetres per trobar-te al camp... Aquí, des de Sabadell ho tenim relativament fàcil. Recorda-li al teu pare com era de prop Sant Quirze! I la Font de la Teula... i la "taula rodona" ... Ara està tot molt canviat però encara resulta relativament a la vora trobar-te en ple camp. Si des de qualsevol carrer de Sabadell veiem La Mola com si la tinguéssim a tocar! I no parlem de com la veuen els de Terrassa! Aquells sí que son privilegiats. A més de tenir Bisbe, - perquè ara Terrassa és seu Episcopal, - les esglésies pre-romàniques i més habitants que nosaltres, tenen la muntanya ben bé al costat!

Però no ens podem queixar, caminant pel carrer de Gràcia, si el dia és clar, veus les roques de La Castellassa que sembla que les puguis escalar!

Abans, no fa massa anys, des de la finestra de la cuina veia molt bé Montserrat i des de la galeria del safareig un tros de Serra de l' Obac i el Cavall Bernat i la Mola! Després van començar d'edificar cap els barris de la Riereta i em va desaparèixer Montserrat. Més tard, cap al Parc Catalunya també van urbanitzar tota la zona i em vaig quedar amb el Cavall Bernat i prou, i ara, si vull veure alguna cosa haig de pujar dalt del terrat! Des de casa, res! Només edificis i teulades.

Però no em puc queixar, tinc una plaça al davant amb una olivera, una alzina, un castanyer d'índia o castanyer bord i un til·ler. Abans també hi havien dos pins molt alts, altíssims! Que amb els anys es van anar tombant, tombant fins que un any, una nevada forta els va acabar d'ajeure. Van caure sobre del castanyer, que li van trencar dues branques, però no van arribar al terra i no van fer mal ningú. Ni als cotxes aparcats.Va ser a la nit. Al matí següent una brigada municipal en poques hores els van tenir serrats. Tants anys com devien tenir... en un no res es van acabar. No ens posem tristos. El til·ler és un arbre que em sembla que té massa a la vora el castanyer i li pren ufana. Llàstima! Perquè quan és el temps de la florida, cap a mig juny, tota la plaça queda embaumada! Vull dir que fa una olor molt penetrat i agradable, llàstima que duri poc temps. De til·lers haurien d'haver-n'hi més escampats per tot el mon, o per totes les ciutats que és on la gent va més nerviosa, o més neguitosa. La til·la és un gran calmant.


Ara, a tot el carrer Sant Cugat, que en temps del teu pare, quan vivia a Sabadell, en deien el carrer Fondo, ara hi ha un seguit d'arbres a les voreres que no els hi cau mai la fulla. N'hi diuen "arbres ampolla" perquè el seu tronc té aquesta forma, però en realitat es diuen Braquiquitron i son oriünds d'Austràlia. No s'han de podar mai. M'agradarà veure fins on arriben! De moment, en pocs anys han crescut molt.

El teu pare no coneixeria Sabadell! Després de cinquanta anys de ser-ne fora...El trobaria tan canviat i tant endreçat. I tant gran! I ha tants barris que ell ni va somniar! I que jo que hi visc en prou feines conec.

I a "baix al riu"? Un altre dia en parlaré... Oi que ho veus, que vull fer-te venir ganes de fer-nos una visita? Si, ja sé que de moment no t`és possible, però mira, entre tant jo vaig fent propaganda.

Què et sembla el conte? Avui n'hi poso un tros més.

Una abraçada.

Maria Mercè.



... El Canvi ...


El primer que cal fer abans de començar una ofensiva és saber amb què es pot comptar. La dona no havia estat mai a l'exèrcit ni havia fet mai cap curset d'estratègia militar, però el seu sentit comú li indicava que, igual com li era necessari saber quants diners podia disposar cada mes per organitzar-se la vida, així també li convenia saber amb quins elements comptava per aparentar, els mítics cinquanta anys.

-"A veure, -es deia- pensem en la figura; està vist que em sobren quilos! Quants? No massa, quatre o potser cinc. Per sort mai no he estat una dona obesa. Això té fàcil solució. Règim de verdures, fibra, poca carn i a la brasa i res d'alcohol! Total una forma de vida que em permetrà estalviar alguns diners; diners que puc desviar cap a un millor vestuari..."

En prengué nota. -"Ah!I el que té molta importància és el cabell. Un cabell ben tallat i ben tenyit compta tant i gairebé val tant com un vestit nou! Hauré de menjar molta verdura perquè m'arribi el pressupost per a les dues coses!"- Ho apuntà.

S'adonà que mentre anava escrivint anava descuidant la "pose". Es dreçà altre vegada, i es mirà la tele apagada que li feia de mirall i era el mut testimoni de la seva falta de voluntat. -"Tu seràs el meu jutge. Tu estàs acostumada a presentar aquelles dones que sempre van com si acabessin de sortir de la capsa... tu seràs des d'ara la que em jutjaràs. Tu pots fer comparacions, jo miraré de ser com elles i tu em diràs que et sembla la meva actuació. Perquè serà una actuació. Com si estes fent teatre. Representaré el que a mi m'agradaria ser: una dona més jove i més atractiva. -"

Se n'anà al llit ben decidida a jugar el seu nou "rol". Abans de ficar-se al llit s'entretingué a fer uns exercicis gimnàstics. Els hi havia recomanat el metge, però ella mai no els feia. D'ara endavant els faria dues vegades al dia, tal com li havia dit. Un cop acabats es sentí una mica cruixida, però pensà que la seva silueta ja se n'havia beneficiat.


Al matí següent canviaria la dieta de l'esmorzar. Començaria amb aigua de l'aixeta, per estalviar. Al notar el fort gust de clor es digué alegrement: -"Segur que està ben desinfectada"- i això la posà contenta.

També canvià els hàbits que tenia d'anar a comprar a les tendes del veïnat; s'encaminà a l'altra part de la ciutat. La que li semblà més allunyada de casa seva. Així faria exercici. Es clar que no podria carregar gaire pes, perquè a la seva edat no era gens recomanable. Cap problema! Faria dos viatges. Més exercici encara.

Abans de sortir de casa s'encarà amb el televisor i li mostrà la seva "pose". Anava ben dreta. Ben pentinada i ben arreglada. Féu unes passes pel menjador tenint cura de posar un peu davant de l'altra tal com havia vist fer a les presentadores de moda. No era pas tant difícil. Era senzillament qüestió de pensar-hi, qüestió de voluntat.

Assajà una mica més. L'esquena recta, el cap lleugerament enlairat... com si mirés al lluny, però sense fixar-se massa en les coses. Això era molt difícil, la dona endreçada que era tot seguit va descobrir una teranyina que penjava del sostre.

La primera impressió fou d'enuig. No li agradaven ni les aranyes ni les teranyines. Però l'enuig durà pocs moments. Un deliciós somriure entreobria els seus llavis, mentre amb l'escombra enlaire mirava de desfer-se del fil que penjava. -"Veus? - es deia- Si no arribo a caminar com una model no l'hauria vist. "

Finalment sortí al carrer. Un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... el cap lleugerament aixecat... No hauria pensat mai que dalt les teulades s'hi fessin tantes herbes! I els pisos que tenien terrasses, quins boscos arribaven a fer créixer!

Com més caminava més bé es trobava amb la seva nova imatge. Per animar-se de tant en tant es repetia mentalment:" Tinc quaranta anys i tipet de model. Tinc quaranta anys i tipet de model"- I vinga el cap enlaire i un peu davant de l'altra.