Carta 45

Estimat Joaquim,

Si, ja ho sé que fa molts dies o moltes cartes que no t'hi poso l'afegitó del conte tal com et tenia acostumat. Em pensava que no ho notaries, que no ho trobaries a faltar... M'ha agradat molt que et queixessis. Ja en tenia un a punt, però com que sempre em falta temps per fer les coses ben fetes, mira, pensava, si passa, passa!

I com que també moltes vegades t'explico alguna llegenda, ja em semblava que era el mateix.Però es veu que no, tu vols un conte. Doncs un conte tindràs. El d'avui tractarà d'una noia que... ai, no! Val més que el llegeixis. Ja el trobaràs al final.

Ara acabo d'escriure la carta convidant a les sòcies de Unió de Mares per anar a Navarra pel mes d'octubre. serà una petita sortida que farem per començar el curs. Mentre parlava dels llocs que visitarem ja se m'ha escapat d'explicar una llegenda del monestir de Leyre. Potser em faig pesada, però si sé una cosa d'un lloc, - sigui una anècdota, una llegenda o bé un acudit- sempre em sembla que ho he d'explicar i compartir amb els altres. Ara te l'explicaré a tu, perquè ho comentis amb el teu pare.

El monestir de Leyre que es troba a Navarra- Nafarroa que diuen ells- est`sa regentat per monjos benedictins com els de Montserrat. Una vegada, fa molts anys el vam visitar amb el meu marit i em va semblar que la imatge de la Mare de Déu que tenien a sobre l'altar major, era una mica desproporcionada, la vaig trobar massa gran, però el monjo que ens atenia estava tant content amb aquella imatge que no vaig fer-li cap comentari negatiu. L'home s'esplaiava dient: -"Hemos puesto la imagen de la virgen por las niñas".- Qué niñas? Si! Ustedes em Montserrat tienen la basílica dedicada a la Virgen y allí hay muchas niñas que llevan su nombre. Aquí, des de que hay la Virgen son muchas las niñas que se llaman Leyre"- i deu ser veritat, perquè jo ja en tinc una a la família. Una cosineta del meu nét.

De Leyre s'explica que hi havia una monjo que era molt espiritual, molt donat a la meditació. Quan es posava a resar s'abstreia de tot el que l'envoltava. Una vegada passejant pels boscos del monestir va sentir cantar els ocells i el seu esperit es va elevar tant que va caure en èxtasi i van passar dos-cents anys fins que no es va despertar del seu ensonyament. Quan va retornar al convent ja ningú no el coneixia. Ell va explicar el que li havia passat... Costava de creure, però la seva cara era tant resplendent que per ella sola parlava. era la imatge d'algú que retornés del paradís.

Quan vinguis a Espanya vés a visitar Leyre i el bosc d'Irati i si encara et sents caminador puja fins el pic de l'Ori, en plena carena pirenaica. Es fronterer i és el primer "2000" que es troba començant per l'Atlàntic. Té una vista magnífica i per sobre seu s'hi passegen els grans rapinyaires, els voltors, -els "buitres leonados"- d'una envergadura excepcional.

Ara et deixo amb la història d'una noia que tenia molta voluntat, Ja ho veuràs.

Una abraçada,

Maria Mercè.



El Canvi

Li havien dit que era mestressa de la seva voluntat. Li havia semblat que no era la primera vegada que escoltava aquestes paraules. Potser de petita, a l'escola, quan intentaven que no es distragués en foteses i es concentrés en la feina. Possiblement era d'aquell temps que ja li sonava aquesta afirmació. Ara l'havia tornat a sentir.

Li ho havien dit amb altres paraules:- "Tot el que tu posis a dintre el teu cap, allò serà el que regirà els teus actes"- Bé, no recordava si eren exactament aquestes, però venien a dir el mateix. S'ho havia cregut. Potser perquè la persona que les deia tenia el do de convèncer. Potser perquè era un home molt persuasiu, amb una veu i un to que sense ser imperatiu, despertava el sentit de l'obediència. Potser s'ho havia cregut perquè l'interessava creure-s'ho.

Si de debò funcionava d'aquesta manera seria fantàstic, pensava la dona. Li havien dit que si ella s'entossudia a veure-ho tot de color de rosa, d'aquest color seria. O potser no ho havia entès bé, potser seria només ella que ho veuria d'aquest color...

Fos com fos, calia provar-ho. D'ara endavant posaria pensaments alegres dins del seu cap i la seva cara seria el reflex de la alegria que portés dins. Comprenia que era molt important anar alegre per la vida. La alegria és contagiosa, -pensava- i a la gent li agrada tractar amb persones alegres.

Li caldria començar per canviar l'expressió de la seva cara. Es col·locà davant d'un mirall i assajà una bona estona una mitja rialleta, per donar la imatge de persona contenta. No li sortia gaire bé. arribà a la conclusió de que si no s'està content de debò la mitja rialleta és falsa i es veu d'una hora lluny.

Però com podia estar contenta si a la vida les coses li anaven sempre al revés de com ella volia!

Descartà els pensaments negatius i s'esforçà a concentrar-se en totes les coses que li semblaven bones de la seva existència. Vivia sola. No tenia gaire feina ni cap persona per acontentar. Primer punt positiu! Havia arribat a l'edat de deixar de treballar i la pensió que cobrava era de les més elevades. Segon punt positiu! Això junt amb el piset de propietat que li havien deixat els seus pares, i una mica de rendeta, ja podia donar-se per satisfeta. Tercer punt positiu!

Es tornà a mirar al mirall i ara descobrí una cara més alegra.

Es clar que el haver deixat de treballar significava que també havia deixat enrere la joventut... (La cara del mirall ja no era tant alegra.) Però tenia bona figura, si senyor! Encara podia presumir d'un bon pamet. Era allò que en diuen una persona ben conservada.

La paraula "conservada" li sonava a llauna de sardines i no li agradava gens. La tindria d'esborrar del seu vocabulari. D'ara endavant no seria una dona ben conservada sinó una dona atractiva. A seixanta-cinc anys una pot ser atractiva... Atractiva, per a qui? Per a un avi de vuitanta? No li feia pas cap gràcia. Si havia de ser atractiva per algú, caldria que ho fos per un home de cinquanta. Aquesta era l'edat que ella considerava ideal. Bé, si en tingués cinquanta-cinc, tampoc no hi tindria res a dir, cinc anys amunt, cinc anys avall, be a ser el mateix.

Però si el seu ideal el xifrava en aquesta edat, caldria que ella només en tingués cinquanta... Doncs s'esforçaria a ser una dona atractiva d'uns cinquanta anys.

Tornà a mirar-se al mirall, ara si que li mostrava la cara d'una dona molt alegre, i enriolada... Ben mirat, potser més que alegre il·lusionada. I ja és sabut que la il·lusió dona alegria. Era un bon començament.

Abans d'anar-se'n al llit es dedicà a preparar tot el pla de batalla que caldria emprar per aconseguir els seus objectius. Aquell vespre mateix en comptes de seure a la cadira de braços a mirar la tele,es dedicà a planificar-se la vida. Res d'emmandrir-se, s'assegué en una cadira amb el respatller ben recta i adoptà una "pose" de model. Com si algú l'estés mirant.

-"S'ha acabat mirar la tele! D'ara endavant la tele em mirarà a mi!"- es digué ben decidida i es girà vers l'aparell com si aquest la pogués entendre.

S'alçà per proveir-se de llapis i paper, perquè les grans decisions si no queden escrites el vent se les pot endur. I si queden escrites també,perquè el paper és un material que vola molt fàcilment.