Carta 44

Estimat Joaquim,

Hem passat el solstici d'estiu, eh quina manera més emfàtica de dir que ja ha passat la revetlla de Sant Joan? Podria dir que l'he passada sense pena ni glòria, però en realitat ha estat amb més pena que glòria.

No, no ha passat cap desgràcia, ningú s'ha cremat amb les fogueres ni amb els petards, però l'he passat en companyia de vells coneguts que s'han fet vells. La vellesa i l'edat son dues coses ben diferents. He retrobat vells coneguts que han perdut les il·lusions. La cosa més trista que hi ha. Déu vulgui que no ens passi mai. Per sort només hi he conviscut unes hores i no m'ho han contagiat, però amistats d'aquestes no em convenen pas! Quan et fas gran, prou que la vida et va limitant les activitats que tenies per costum fer, però has de buscar-te'n d'altres per substituir-les.

Per exemple: diumenge hi haurà l'Aplec de la Sardana a la font de Can Rull i a l'ombra del seu bosc- un dels pocs que ens queden a prop de Sabadell. - doncs em sembla que no hi assistiré perquè des que em van posar la pròtesi al genoll. i d'això ja fa més de mig any, no tinc la mateixa agilitat que abans, i anar tot un dia a sentir sardanes i no poder-les ballar! Ballar sí, però saltar-les no! No em fa cap gràcia... Però ja m'estic buscant una altra activitat que em compensi. Però aquests amics meus sembla que ni pensen en substitucions, s'han limitat a lamentar-se i prou. Caminen molt poc per no dir gens, llegeixen molt poc, per no dir gens... Es deixen perdre el millor de la vida!

He estat a Castellterçol, una vila de muntanya que només allunyant-te del nucli urbà cosa de vint minuts ja pots gaudir d'una visió del poble que des de dins no la tenies. Ja estàs en contacte amb la natura, veus camps sembrats, camps segats, papallones, muntanyes a l'infinit, - els Pirineus- muntanyes més a la vora, -El massís del Montseny- muntanyetes a tocar, el campanar del poble i el del poble veí, les torres que s'han fet noves, les que has vist tota la vida i tenen un color menys viu... estàs en contacte amb la natura i això sol ja dona vida! Però si no surten de casa... si es queixen que tot això ja ho tenen massa vist... No saben el que es diuen. La naturalesa sempre és canviant i sempre et descobreix aspectes nous.

Vaig descobrir o redescobrir una font situada entre dues masies, gairebé equidistants. Fa una cinquantena danys, quan no hi havia aigua corrent a les cases, aquestes dues masies se'n repartien l'ús de fruit. Dos dies de cada setmana hi anaven a rentar la roba, ara l'una ara l'altra. L'anada era força fàcil, però la tornada, per a totes dues els venia de pujada i amb els coves amb la roba mullada, devia ser molt penosa. Ara, cada una té l'aigua a casa i la font ja no te us. Fins està contaminada. Ha passat de moda, com tantes coses que han quedat obsoletes. Si encara la necessitessin ja s'haurien cuidat de que no l'empastifessin els purins d'una granja veïna!

Parlem de la revetlla de Sant Joan, que el teu pare deu recordar bé. Les fogueres a l'encreuament dels carrers o bé al mig d'una plaça, on hi hagués més espai i menys perills per les cases. La tarda que precedia la gran nit, l'activitat que vivien els nois del barri recollint mobles vells per fer la foguera! A molts pobles del Pirineu, a més de focs encara hi perviuen les falles. El costum de baixar amb teies enceses la muntanya més propera al poble quan comença de fosquejar. El jovent hi ha pujat amb claror i al fer-se de nit en baixa a la llum de les torxes. Al poble els veuen baixar i els esperen amb alegria al voltant d'una foguera. Una foguera que atien els mossos quan hi llencen les teies enceses... Es una nit màgica. Poden passar moltes coses. Normalment no passa res, però és plena de sortilegis i si perd la seva força i el seu encant serà perquè la gent d'ara no li saben donar. Ja no es va de matinada a collir les herbes remeieres cobertes de rosada... Elles deuen tenir la mateixa màgica virtut que se'ls hi atorgava abans, però si la gent ara no hi creu, si la seva força ningú no l'aprofita, es deixa perdre. La fe fa miracles.

El que si perdura és l'encesa de la flama dalt del Canigó. Una gran foguera que es veu des de molts indrets de les dues Catalunyes. El Canigó! La muntanya senyera dels Països Catalans, la que agermana els pobles dels dos vessants del Pirineu. D'allà en surten les Flames que amb molt bona voluntat grups d'excursionistes van a buscar i porten fins als pobles més allunyats. A Sabadell, fa anys que hi arriba la Flama del Canigó. A Castellterçol també. Amb ella encenen les fogueres que ja tenen preparades a les places. Es un acte simbòlic molt emotiu.

El foc, El foc sí que és màgic. Recordo a la pel·lícula de dibuixos del Llibre de la Selva quan els monos volen robar el foc del humans per ser com ells... Abans que era tan laboriós encendre un foc, a les cases es conservava com el bé més preuat. Hi ha una cançó infantil que el teu pare recordarà, "L'escarabat bum,bum." que ha arribat fins als nostres dies, però amb la lletra molt desfigurada. l'original parlava del foc, del foc sagrat que es conservava a les llars. Es fa jugar als nens petits fent-los amagar el cap generalment a la falda d'alguna àvia i es canta:

Escarabat bum, bum
veu-te l'oli, veu-te l'oli
Escarabat bum, bum
veu-te l'oli que hi ha en el llum.

i hi ha una segona estrofa que fa:

I si de llum no n'hi ha
d'escalfeta d'escalfeta,
i si de llum no n'hi ha,
d'escalfeta ve hi hi haurà.

llavors es dóna un copa l'esquena del menut i se li diu:

"Escarabat! Endevina qui t'ha picat! "

Hi ho ha d'endevinar. Però la gràcia de la cançó rau en la lletra: tenir un llum d'oli devia ser un bé important i moltes cases no en devien tenir, però d'escalfeta... L'escalfeta era la brasa que no deixaven apagar mai. Era el foc sagrat de la llar?

Però la lletra ajunta dues coses diferents, si "l'escalfeta" era una brasa, la brasa no necessita oli... per tant no podia beure-se'l...Potser per això només es canta la primera estrofa. I amb les presses que portem avui possiblement només es fa amagar al cap a la criatura, se li pica a l'esquena i se li fa endevinar qui l'ha picat.

Jo t'he transcrit tota la cançó i si tens ocasió ja pots fer jugar una criatura, però si no tens fills, vaig difícil que tinguis néts. Però pots tenir amics i com a mínim explicar-li al teu pare, que segur que ho recordarà. I potser tu mateix havies amagat el cap quan eres a Sabadell... De petit, amaga el cap per jugar, val, però de gran... amagar el cap... ja és una altra cosa.

Ui! Quina carta més llarga! Estic temptada de partir-la i ja tindré feina feta per un altre dia.

Una abraçada

Maria Mercè.