Carta 47

Estimat Joaquim,

Avui he recordat que quan jo era petita no hi havien neveres elèctriques, ni res de congeladors domèstics. A les cases teníem unes caixetes blanques com ara una tauleta de nit, però més quadrada, i revestida de zenc i a dins hi posaven barres de gel.

El teu pare les deu recordar perfectament i potser tu també. El gel el repartien pels carrers en un carro o potser un camió? Feien parada cada vuit o deu cases i les mestresses de casa o les serventes, sortien amb una galleda a una ma i els diners a l'altra. El gel era amb barra i et tallaven el tros que volies. L'home que el venia l'agafava amb un ganxo i el deixava caure dintre la galleda. Quan l'entraves a casa el tenies de deixar caure dintre la nevera, procurant no tocar-lo, perquè et "cremava". Cosa difícil perquè tu no tenies el ganxo que tenia el venedor...

Es clar devia haver-hi mestresses amb més "ganxo" que altres... Sempre hi ha hagut dones amb molt de "ganxo". També deu ser una paraula antiquada això de "ganxo"... ara se'n deu dir "tenir carisma", queda més fi...

Si tocaves la barra de gel et donava la sensació de que et cremaves i t'acostaves els dits als llavis i bufaves o més ben dit els escalfaves amb l'alè. Expliquen que una vegada un home es va perdre en un país estrany. Hi havia una gran gelada i es va refugiar en una cova habitada per uns monstres mig homes mig bèsties. L'home va arribar-hi amb les mans balbes i se les portava a la boca per escalfar-les. Al cap de poc va descobrir un foc en un racó i s'hi va acostar per escalfar-se. S'hi va acostar massa i es va cremar els dits. També se'ls va portar cap a la boca per bufar-los i refredar-los. Els monstres no van entendre, com feia el mateix gest per una cosa com per una altra. Els va semblar que era poc coherent, el van prendre per ximple i el van matar.

El meu net, si toca una cosa freda, per exemple una ampolla sortint del frigorífic, diu : "Crema!", Que no vagi mai a la cova dels monstres!

Cap als anys cinquanta a gairebé totes les cases ja hi havia la nevera elèctrica. era un armari molt gros i feia soroll. Blanc, immaculat. Era un moble més a la casa. De vegades a la cuina no hi cabia i el posàvem a part, però com que feia molt servei encara ens semblava que feia bonic. Després, amb el temps, quan es feia una reforma a la cuina, ja es contava amb l'espai de la nevera elèctrica... I després es van anar engrandint més les cuines perquè hi tenia de cabrer el rentaplats... I la rentadora... I més tard encara es van engrandir més perquè la gent trobava que era pràctic esmorzar-hi! I si ens fixem en les cases de cent anys enrere, trobem que moltes cases de gent treballadora tenia la cuina i el menjador junt! O segui que no havien descobert res! Si, la nevera el rentaplats, la rentadora...

Una vegada, quan amb el meu marit fèiem la guia del Pirineu Oriental, en una casa d'un poble del Vallespir, que també teníem la cuina i el menjador junt, vaig comentar amb la mestressa que s'estalviava molta feina, perquè un cop rentats els plats ja no tenia de tornar a endreçar el menjador, perquè amb una taula passava, la de la cuina. Ella em va mirar molt estranyada i em va dir:" Ah! Madama! Vous êtes una madama!" I em vaig adonar que al Sud de França moltes cases eren com les de Catalunya cent anys enrere. No era un país tant ric com em pensava.

A casa meva tinc una cuina tant organitzada que el menjador se m'ha quedat obsolet. No hi vaig mai! A no ser que vinguin a dinar els fills... i encara si només som tres i amb el petit, millor menjar a la cuina i si estic sola!.. Ja no cal dir-ho! Com son les cuines del teu país? També s'hi fa tanta vida? No, es clar, vosaltres deveu menjar al menjador... amb la Dolores servint-vos... A Sud Amèrica encara teniu "mucames", oi? Un dia us vindré a veure.

Va, avui hem parlat del que venia el gel, un altre dia li tocarà parlar del que passava els diumenges al matí anunciant que comprava pells de conill... -"De conill o de conilla! El pellaire!". Apa que ja tindràs tema a,b el teu pare.

Una abraçada.

Maria Mercè.


.... El canvi ....

-"Carme! On vas per aquests barris? Noia, anaves tant dreta que si ni t'arribo a cridar ni em veus! "- Era una ex-companya de la feina. Li hauria d'explicar que si anava tant lluny era per fer una mica d'exercici, per aprimar-se uns quants quilos, però ... no, no caldria donar tantes explicacions perquè l'ex-companya, molt xerraire ella, ja s'estava fent la seva novel·la particular.

-"No m'ho diguis! No m'ho diguis que ja ho endevino: Vas al Supermercat nou que diu que donen duros a quatre pessetes! No t'ho creguis pas, tot ho tenen als mateixos preus dels altres llocs, als mateixos preus que al costat de casa teva. Però vine! Puja a casa, el meu home estarà content de veure't, Precisament aquests dies tenim amb nosaltres el seu germà, el que encara viu al poble, aquell que es va quedar vidu fa un parell d'anys... recordes que t'ho vaig explicar?

El pis de l'amiga era petit, net i polit i dins del menjadoret hi havia els dos homes, força corpulents, que encara fèiem veure més reduït l'espai. La Carme que havia entrat amb el seu pas estudiat, no tenia gaire lloc per lluir-lo.

Conversaren una estona, li oferiren un refresc, ("Ai no! Cervesa no que m'engreixaria! Suc de taronja tampoc que porta massa sucre! Aigua, doneu-me aigua que me'n convenen molts litres!") Com és natural tot això només ho deia mentalment. A la taula hi aparegueren olives, tacs de formatge i de pernil, escopinyes, vermut, cervesa i vi. Després de la caminada que havia fet, i amb el minso esmorzar que havia pres, allò era una temptació difícil de resistir! La Carme s'oblidà del règim, i de mantenir el cos ben recta i el posat distant, com una model. Menjava i reia i no es preocupava de la seva "pose".

De retorn a casa tornà a posar un peu davant de l'altra, un peu davant de l'altra... amb molta cura per anar ben recta. Sempre li havien dit que el vermut pujava al cap.

Pocs dies després la telefonà la seva ex-companya. El seu cunyat se'n tornava al poble i havien pensat fer un dinar de comiat... si volgués anar-hi... com que aquell dia s'ho havien passat tant bé!

Sí que s'ho havien passat bé, a la Carme li feu molta il·lusió el convit. I més pensant en com la trobarien de canviada. Havia seguit al peu de la lletra tots els seus propòsits i la televisió n'era testimoni. Cada dia s'hi passejava per davant fent-la servir de mirall i aquesta no li havia fet cap reprovació. Segur que ja havia canviat. Havia fet el règim que s'havia marcat i el seu aire era d'allò més distingit. S'havia comprat roba actual i lluïa un tallat de cabells que moltes jovenetes voldrien per elles. Es clar que no tenia quaranta anys, però gairebé ho semblava.

Quan entrà al menjadoret dels seus amics tots s'adonaren de la transformació.