Carta 5

Joaquim:

No saps la il·lusió que em fa que em demanis rebre més cartes! Si serveixen per alguna cosa puc donar-me per satisfeta.Mira, estava tant contenta que m'he anat a comprar una brusa. Quan una senyora està deprimida va a la perruqueria o bé es compra una brusa. I jo estava contenta... L'excepció confirma la regla.

Ara penso que una vegada vaig escriure un conte curt que començava així: - "Estava tant enfadada que es va anar a comprar una brusa. No la necessitava, en tenia un armari ple, però alguna cosa havia de fer... el seu home no se la mirava i es va anar a comprar una brusa. Vermella!- No és que pensés que li fes "el salt", no, simplement estava apàtic i no se la mirava..."

Deixem-ho córrer, si t'has quedat intrigat per com continuava el conte, un altre dia t' n copiaré un altre tros. Oi que ha ha novel·les per entregues? Doncs podria ser una cosa semblant. Un capítol a cada carta.

Si ahir parlava de petards avui hauré de parlar de coques. Ja estan anunciades per totes les pastisseries i per tots els forns. Però la revetlla no serà fins dilluns... Jo en voldria comprar una per endur-me-la a Castellterçol demà, però ja m'han dit que se m'assecarà . -"Conge-li-la! El dilluns al migdia la treu del congelador, la posa sobre del marbre de la cuina i a la nit estarà perfecta!"- Quins invents! Explica-li al teu pare que va passar la guerra i gràcies si tenien pa, encara que fos de la setmana abans! Oh! i antigament a les cases de pagès quan t'ensenyen la pastera t'expliquen que pastaven una cop a la setmana i que el pa durava vuit dies! Estem molt mal acostumats. Però qui renuncia a les comoditats de la vida moderna?

Tornant a les coques, n'hi ha un be de Déu totes les pastisseries. De fruita, de pinyons, de llardons, de crema, de crema cremada. Grosses i no tant. Al veure-les et preguntes, tanta gent menjarà coca? Oi tant que sí! I cal encarregar-les per no trobar-te sense, perquè, què seria una nit de Sant Joan sense coca i sense petards? Dels petards en podria prescindir però de la coca no! Anys enrera la gent se la feia cadascù a casa seva, qui li sortia més bona, més esponjosa, qui no tant, però tenia la gràcia de l'originalitat , no eren tan uniformes com les d'ara. Devia passar una mica com els panellets per tots Sants, que encara que a les pastisseries es facin un tip de vendre'n també hi ha ,moltes famílies que s'els fan ells. Jo vaig començar fa molts anys a fer-los i n' estic molt contenta de com em queden. Quan sigui els temps ja et donaré la recepta.

Cada any n'haig d'enviar a la meva família d'Anglaterra i un any que no sé perquè no vaig tenir temps de fer-los i els vaig tenir de comprar i la meva filla em va telefonar tot seguit: -"Què ha passat? Aquests no son fets teus! No son tant bons!"- -devien ser millors i tot, però els van trobar diferents.

Aquí ha començat de fer calor després de 43 dies de pluja. Ja ens tocava veure el sol... però no calia que escalfés tant. Hem estat amb una sequera molt preocupant i quan ha començat de ploure també ha estat preocupant perquè els camps quedaven inundats. No hi ha mai la mida justa. Ara m' explica la meva filla d'Anglaterra que s'els hi ha acabat l'anticicló i els hi comencen les pluges. I es que no anem mai igualats. I quan es comença de parlar del temps és que ja no se sap que dir. O sigui, que o m' enrotllo amb una dissertació de les que no s'acaben mai o poso punt i final i demà serà un altre dia. Demà serà un altre dia. Et començo d'enviar el conte. Ja em diràs el què.

Maria Mercè.

La Brusa Vermella

Estava tan enfadada que es va anar a comprar una brusa. Potser no la necessitava, segur que no la necessitava! En tenia un armari ple. El que ella necessitava era atraure l'atenció del seu marit i la brusa nova li semblà un bon mitjà. Però ni la brusa vermella que acabava de comprar-se va fer que el seu home es fixés en ella.

-Un toro m'envestiria si m'hi posés a vint metres i tu em tens al costat i no em dius ni ase ni bèstia.

L' home parà de menjar-se la sopa i amb la cullera a mig aire es mirà la seva dona. Veritablement, anava vermella, d'un vermell rabiós que gairebé feia mal als ulls. Instintivament se n'apartà, o feu un inici de gest d'apartar-se'n.

Ella se n'adonà i no sabé com interpretar-ho, si és que s'apartava per poder-la contemplar millor, o el que primerament havia pensat: s'apartava d'ella de tan poc com li agradava. No volgué aclarir-ho.

-Que haig de fer perquè t'adonis que al teu costat hi tens una dona? Una dona que mira de que a tu no et falti res, que tinguis la camisa a punt, els mitjons al seu lloc, el sopar a l'hora precisa... amb sopa de primer plat, com a tu t'agrada...Digues, què haig de fer perquè em vegis? Perquè t'adonis que si tot rutlla es precissament perquè jo soc aquí: JO SOC AQUÍ!
L'home continuava amb la cullera a mig aire mirant-se la seva dona com si fos el primer cop que la veiés. I es que poques vegades l'havia vista amb aquell esverament. La Rosa, la seva dona era més aviat pacifica; molt treballadora però d'aquelles que fan la feina sense fer gaire soroll, com si no fessin res. Es clar que per en Jaume era com si tot el treball de la casa és fes sol. Com que la Rosa no pregonava tot el que anava fent i ell estava tantes hores fora, tampoc la veia quan trafiquejava, ni si tornava carregada del mercat, ni si rentava, ni si planxava...

Quan ell arribava al vespre ja era hora de sopar, i el sopar tot seguit era a la taula. Amb sopa de primer plat, sí senyor, com a ell li agradava. Uns dies era de ceba, altres de peix, o puré de verdures, o bé un brou amb pasta... però sopa: plat fondo i cullera.
La Rosa pensava més d'una vegada que si al seu home li donés cada vespre un plat de sopa sense variar-ne el gust, ni se n'adonaria. Tan d'esma s'el menjava.

-Que t'ha agradat? -li havia preguntat la nit abans un cop haguè escurat el plat.

-El què?
-La sopa! Avui era de gambes. No n'hi havia gaire, però n'hi havia...i en tenia molt el gust, oi?
-No les has notat les gambes? Era allò que surava.
-Ah, allò...
-No em diràs que te les has empassades senceres!
-No, es clar que no.
-Doncs bé que en deus haver trobat el gust! - la Rosa s'impacientava.
-Mira, no m'hi he fixat, però era bona, molt bona...
-Ai noi! Amb tu sí que no cal que m'hi mati a fer requisits. Si un dia et posés suc de rentar roba, també te l'empassaries.
-Dona! No serà tant.
-Que no? Ves que no faci la prova! Estic segura que només ho coneixeries pel mal de ventre de l'endemà.
La Rosa estava molt enfadada. Per això s'havia anat a comprar la brusa que no necessitava i d'un color ben llampant que no havia portat mai. No comprenia el que li estava passant al seu home, sempre havia estat una mica distret i poc enraonador però últimament passava de mida. Les poques hores que el tenia a casa era com si no el tingués. Només n'ocupava el lloc, hi era físicament, però el seu esperit aneu a saber on vagava. Quan acabaven de sopar, ell prenia el diari i es deixava caure al sofà. La Rosa desparava la taula silenciosament, posava els plats a la màquina i s'entornava al menjador. En Jaume ja s'havia submergit en la lectura.
- Que et molestarà si poso la tele?
- Eh?... - ho deia sense aixecar els ulls del diari.

La Rosa no ho repetia i premia el botó. La posava fluixeta i anava canviant canals.

- Ara comencen una pel·lícula, la vols veure?
- Eh?
- Que si vols veure una pel·lícula!
- Ah, no gràcies, me'n vull anar a dormir d'hora. I ell se n' anava a dormir i ella es quedava al menjador. Algun dia tancava la tele i el seguia, però aviat se'n penedia perquè tot seguit d'haver-se ficat al llit el seu home ja roncava i ella no podia adormir-se. Se'n tornava al menjador però la pel·lícula que havia vist començar ja estava per la meitat i no sabia de qué anava. En buscava una altre; feia un recorregut pels diferents canals i finalment, fastiguejada, tancava la tele i se'n tornava al llit. Feia canviar de posició al seu home, que per uns moments deixava de roncar i ella ho aprofitava per adormir-se.