Carta 2

Hola Joaquim!

Si t'haig d'explicar quines altres festes hi ha, trobarem pel gener, el dia 20, Sant Sebastià. Patró dels teixidors i dels fabricants, però com que actualment el tèxtil va tant de capa caiguda, em sembla que només celebren una missa i no sé si encara donen pa beneït... Mai, però, Sant Sebastià ha estat una festa popular, tot i que Sabadell era eminentment tèxtil. Els fabricants feien la seva celebració a porta tancada i els teixidors i demés del gremi no feien massa soroll. El que encara perdura és una carrera -El Cros de Sant Sebastià- ara es corre pel Parc Catalunya i té molta anomenada.

En canvi els Gremi de Manyans, que celebra la seva festa el dia 1 de desembre, Sant Eloi, sí que havia sigut més del poble. Es celebrava un sopar i un gran ball i es que de metal·lúrgics n'hi havia potser tants com de tèxtils. Eren dos oficis que es necessitaven, es complementaven, qui feia els telers i les màquines, qui les feia anar i qui les reparava. Actualment hi ha tants productes nous al mercat... Sabadell s'ha diversificat molt. La indústria química, la paperera, la dels plàstics, els serveis... cada dia és més una ciutat de serveis. Per sort som una gent que sabem adaptar-nos als canvis.

Ara t'explicaré la llegenda de sant Eloi, "que quan era petit era un noi i ara que és gran és un Sant." L'Eloi era d'ofici orfebre i una vegada un monarca li va encarregar que li fes un tron. Per aquesta feina li va entregar un munt de pedres precioses i or i plata i altres metalls. Quan l'Eloi el va tenir fet es va presentar al palau reial amb un tron magnífic. El rei va quedar molt content amb la feina tan ben feta, però va quedar més meravellat encara quan després d' admirar l' obra d' art l'Eloi li va presentar un segon tron, una mica més petit i amb no tanta riquesa com el primer, però igualment bell... -"Què ha passat?- va preguntar el rei. -"Senyor, que em vau da massa material!"

No sé si al teu país s'expliquen gaire llegendes, però aquí encara hi ha gent que els agrada molt de sentir-ne. Actualment tenen més èxit els serials de la televisió, però es interessant mirar de que no es perdin. Els amants de les tradicions les consideren un gran tresor.

Pel dia del Dijous Gras, la Caixa d'Estalvis de Sabadell busca voluntaris per a explicar contes i llegendes als nens de les escoles que visiten la seva Masia-Museu de les Eines del Camp. No solament s'expliquen contes sinó que també hi ha moltes àvies que ensenyen de fer pastissets senzills a la mainada. I algun traçut que fa miniatures les exposa i les explica. Generalment les miniatures estan relacionades amb els estris de pagès. Hi ha molta activitat al meu poble. Es fan més actes dels que pots acudir. Hi ha Associacions de tota mena, fotografia, astronomia, sardanes, ball popular, teatre, opera- hi ha escola d'òpera- escoles de música, de judo, de natació, d'esperanto! - fins tenim una Ronda important que porta el nom del seu inventor!,- de dibuix, de pintura i si parlem d' esports, em sembla que els toquem tots. Si continuo fent-te tanta propaganda, segur que quan et jubilis vindràs a fer-ho aquí. No et pensis, encara hi faries amics i amb la família que et queda, poc o molt llunyana, no et trobaries pas sol. Hi tens cosins de la teva edat o semblant, i molt diferents els uns dels altres. Vull dir de manera de fer i d'aficions... i de posicions. Que en la nostra família n'hi ha de tots colors, o sigui que podries triar. Maria Mercè

Carta 1

Estimat Joaquim, quina carta que he rebut! Feia temps que no ens escrivíem i de sobte tantes notícies. La mort de la teva mare i el deteriorament del teu pare. Ja et planyo, perquè el meu difunt marit va començar igual i va acabar que ni el seu nom recordava. Aquesta pèrdua tan tremenda de la memòria i que a estones al principi, sembla que tot segueixi normal. Es tristíssima.

I t'ho has de passar tot sol perquè pel que llegeixo la teva dona no està pas amb tu per fer-te costat... I els fills, no et planyis si no en tens, perquè de tenir-los a voltes tampoc t' ajuden massa, ja sigui per la feina o perquè estan lluny o be pels fills que ells ja tenen.

Ara, el que em demanes és molt fort i no sé si sabré complaure't. Que t'expliqui com era la nostra ciutat quan ell hi vivia... Perquè m' expliques que el teu pare comença d'anomenar fets que tu no coneixes i ell no recorda del tot i tu et quedes amb les ganes de saber-ne més per poder-lo ajudar. Ja comprenc que si jo t'els explico, llavors podràs , si no mantenir una conversa amb ell al menys podràs distreure'l una estona.

Jo vaig tenir un avi -l' avi António- que de resultes d'una trombosi es va quedar sense parla, però tenia el cap ben clar, i llavors si li feies recordar fets o gent que ell havia conegut, amb el cap assentia o et negava el que li deies. (jo ja ho feia expressament d'equivocar-me) Em cansava d'enraonar però ell s'ho passava bé.

Podríem fer el mateix sistema, a veure si dona resultat. Començo:

A prop de casa meva, des de la meva finestra el veig, hi ha un xiprer tan alt com una casa de cinc pisos. Segur que quan el teu pare era aquí no devia alçar ni dos pams de terra. No conec a la velocitat que creixen els xiprers però com que fa tants anys que ell n'es fora , puc donar-ho per segur. Tot el que ell et pugui haver explicat d'aquest poble i el que t'expliqui jo no s'assemblarà de res. Però si em dius que ha perdut molta memòria i tu vols saber més coses, intentaré fer-ho el millor possible.

Dels carrers que ell et va descriure, sense asfaltar i plens de fang, no en queda ni un. Per sort! Dels carros que portaven les peces teixides o bé els plegadors plens de fil per teixir, tampoc en queda cap. D'això m'en alegro, perquè a mi, de petita, els cavalls sempre m'havien fet molt respecte, per no dir por. Els carrers eren estrets i per comoditat del carreter, quan havia de descarregar posava el carro de través, de manera que per la part del darrera li era més còmode poder baixar les mercaderies directament a l'entrada de la fàbrica; però per l'altra banda, el cap del cavall quedava pràcticament al mig de la vorera contrària. O sigui, que els vianants havien d'ajupir el cap si no volien topar amb el del cavall. Jo, particularment havia arribat a donar una volta a la mançana quan en veia un en aquesta posició.

Sempre m'han fet molt respecte els cavalls, ja ho he dit. Moltes vegades havia arribat a somniar que més d'un cavall em perseguia. Quan era noia i anava a aprendre de cosir un dia ho vaig explicar i algú em va dir: -"Doncs pots estar contenta! Això és un bon somni. Representa que hi ha més d'un xicot que et va al darrera!"- No m'ho vaig creure, perquè de pretendents no n'havia tingut mai gaire.

Després dels carros tirats per cavalls o matxos, van venir els camions. Aquests no es podien posar travessats ni hi havia perill de que et mosseguessin, però et podien atropellar, que no sé que és pitjor. Era el progrés. Molts carreters es van transformar en camioners i el més bo és que quan era la festa del gremi on havien pertangut, per Sant Antoni Abat, anaven a la Passada i ho celebraven igual que quan tenien el carro! I és que la majoria l'afició als cavalls la van mantenir i molts el cavall també.

De la Passada -que en altres llocs s'en diu "Els tres tombs"- ja t'en devia haver parlat el teu pare, perquè sempre ha estat un gran esdeveniment. A Sabadell hi ha dues colles, la Nova i la Vella que anys enrere rivalitzaven per quina feia la desfilada més lluïda. Avui, no sé si encara hi ha competència, però la Passada continua ben viva i tothom se l'estima, siguis o no carreter o tractant de bestiar. Surt a les cinc de la tarda perquè hem de pensar que Sant Antoni Abat és el disset de gener i per aquell temps els dies son curts i es fa fosc aviat. Comença a la Creu Alta i baixa fins al cap de vall de la Rambla- fins a l'antic "Apeiadero",- dona la volta i torna a pujar. Tot això acompanyat d' una pluja de caramels que els que van a la desfilada no paren de llençar cap als que la contemplen. No sé d'on treuen les carretel·les ni d'on surten tants carros i cavalls, en uns temps que pels carrers no s'en veu ni un. També hi van molts genets amb magnífics exemplars. Ah, i el que crida més l'atenció son els dos o tres carros tirats per un tronc de cavalls que feina tenen a arrossegar la gran càrrega de que porten de caixes, i bales de llana o de cotó i tot ben lligat amb unes cordes gruixudes i uns nusos que son una mostra de l'artesania d' altre temps.

Per ser una primera carta, ja està bé de llarga. Si t'explico més coses, no les pairàs

Maria Mercè.