Carta 12

Hola Joaquim, sempre t'escric molt reposadament i procuro explicar-te les coses de la meva infantesa que haurien pogut se la teva si no haguéssiu marxat, però avui no et podré escriure tan reposadament perquè acabo de fer un gran sopar i per final de festa, la cambrera que ja em coneix de molts dies de clienta, m'ha preparat un "irlandès", que m'ha dit que me l'ha fet amb molt d'amor... Potser que no m'hagués estimat tant perquè m'hauria posat menys whisky i ara escriuria sense haver de corregir tantes faltes com em fa la màquina! No jo. La màquina.

Fa molta calor. Saps la pel·lícula de "Lo que el viento se llevó"- que encara que sembli impossible jo no l'he vist mai sencera, sempre n'he vist trossos... però recordo la famosa frase de la protagonista " que jura que mai més passarà gana", doncs jo avui m'he jurat que si dintre d'un any estic tant bé com ara... no PASSARÉ CALOR!- De que em serveix tenir un pis a Castellterçol que està gairebé a 800 metres, i s'hi està fresc; i tenir amigues que passen l'estiu a Calella de Palafrugell, que si, per uns quants dies, llogués una habitació a l'hotel del costat de casa seva , tindria companyia, i em podria banyar al mar cada matí, i per 2 mil € més o menys, estaria com una reina... Els meus fills ni ho notarien al morir-me jo; trobarien una mica menys de diners però jo hauria estat molt més bé del que estic.

Oi que es nota l'efecte de " l' Irlandès"?... Estic una mica excitada? Vaig accelerada? Es que ha fet molta calor... I encara en fa. Haig de fer la maleta perquè demà a les vuit vindran a recollir-me per anar a passar uns dies a Andorra a casa d'una amiga vídua, sense fills que es troba molt sola. Jo també m'hi trobo, però ara no és el cas de parlar-ne... Sempre procuro tenir moltes coses per fer i així no tinc la sensació de que em falta algú... L'altre dia , després de dinar a un restaurant que m' agrada molt, vaig escriure:

-"No necessito ningú.!
-Ho dius amb la boca petita..
-No necessito ningú!!
-No m' ho crec ni que m' ho juris.
-No necessito NINGÚ!!
-Llavors, diguem, per què plores?.

Quines coses d'escriure en un restaurant... quan has fet un bon dinar escollint el que més t'agrada... Doncs sí, de vegades escric aquestes coses. Això de transcriure-les és obra de l'irlandès! I mira que només estava en una copa, que si l'arribo a tenir al costat i hagués sigut ros i ben plantat! ( o no cal que fos ben plantat, només que fos simpàtic i intel·ligent...) Però, llàstima! Tampoc no ens hauríem entès gaire perquè el meu anglès és molt deficient.

Me'n vaig a dormir! Abans faré la maleta i demà t'escriuré una carta més formal. Haig d'explicar-te on he estat la darrera setmana que no et vaig dir res. Et farà una enveja! Perquè el lloc era idíl·lic!.

Fins demà.

Maria Mercè




EL CONGELADOR

No s'havia parat mai a pensar el que significava per a ella aquell aparell, però formava part de la seva vida com cap altre objecte dels que hi havia a la casa.

Era alt i ben plantat i tenia sempre un ull obert d'un color verd molt intens.

La dona se'l mirava satisfeta. Era ferm, se'l diria ample d'espatlles. Donava seguretat. Inspirava confiança.

Un dia a l'aparell, a més del seu ull verd n'hi aparegué un altre de vermell. La dona va tenir un ensurt. Mai li havia mostrat aquell ull tan irritat. Va ser una senyal d'alarma: quelcom li passava al seu congelador, tant tranquil que estava sempre i de sobte, aquella virulència.

Aquell mateix matí l'havia obert per treure-li alguns bistecs i del calaix del pa, també n'havia pres la ració diària. Més tard l'havia tornat a obrir i havia deixat a fora unes porcions de pastis... Podria ser que el molt llaminer, li dolgués aquella subtracció? Ah! I més tard una capsa de pèsols. Avui anava una mica desorganitzada i tot ho feia per etapes. Seria un avís per la seva imprevisió aquell ull tan vermell? Li estava dient "Alerta! Que així no s'ha de fer"!

La dona sabia un remei quasi infal·lible per apaivagar la violència dels congeladors. pitjar la tecla d'emergència i fer-li aparèixer un altre ull a la cara, aquest de color groc. I així ho va fer. I una vegada tota la cara acolorida, se'l mirà interrogant i s'apartà del seu costat.

Va anar-se'n cap a una altre part del pis i es posà a endreçar les habitacions. Feina ingrata i monòtona i per tant que deixa la ment lliure per pensar en el es vulgui. Ella pensava en el seu congelador. Si aquell ull enrabiat no s'apagava després de la prova del groc, no sabia pas que més fer-hi. En acabar tornà a la cuina. Amb una mica de recel donà una ullada a l'aparell; i Oh, miracle! El vermell ja no existia. Sols li quedava l'ull groc que li havia encès ella i el seu preciós ullet verd que tanta alegria li donava.

S'hi acostà ben contenta, apagà el llum groc i contemplà somrient la imatge volguda. S'hi acostà més. Hi reclinà el cap. Tenia una "espatlla" ample, potent, segura. Si,això mateix, segura. Es notà alleugerida i reconfortada mentre seguia recolzada en aquell robust amic.

Significava tant per ella? Es cert que era una ajuda molt valuosa en la seva tasca de mestressa de casa, però...

Pensant-t'ho fredament, si el llum vermell no s'hagués apagat, hauria representat moltes molèsties, molta feina addicional i una grossa factura de reparació. Això era cert i era el que el seu seny li feia veure, però no sols de seny està feta una mestressa de casa, de seny i de rauxa. I la rauxa li feu entendre el que significava aquell congelador per ella. Si l'haguessin de canviar! seria com si se li hagués mort una persona estimada.

El pensament corre més de pressa que les paraules i no podia explicar-s'ho però per la seva ment passaren com en una pel·lícula totes les escenes dels darrers anys de la seva vida. Sempre a casa. sempre el mateix: la compra, la cuina, la neteja ... La roba que sempre s'embruta i que s'ha de rentar i planxar després. El marit que sempre té feina, els fills que ja s'han fet grans... i ella mateixa que ja s'ha fet gran. Gran per pensar en bogeries, gran per poder enamorar... Sabia de dones que tot i tenint la seva mateixa edat, sortien, treballaven fora de casa i tenien amistats fins i tot de masculines. S'arreglaven, procuraven estar boniques i sempre hi havia algú que els en feia compliment.

I ella? S'apartà i mirà el congelador. Es posa a riure: si només podia refiar-se d'aquell tipus ben plantat... Malgrat tenir espatlles amples, que fred era, valga'm déu!

Uns dies després se li espatllà la nevera. Es va enrabiar molt perquè actualment la nevera també és un estri que es fa indispensable. Però cosa estranya, mai s'havia recolzat en la nevera! Potser perquè era més baixeta que ella, potser perquè era "la nevera" en femení i ella sense saber-ho, era una mica masclista. el cas era que amb la nevera no hi tenia cap lligam.