Carta 36
Estimat Joaquim,
"Si, molt estimat i de cartes res!" Ja ho sé, ja m'ho vas dir una altra vegada, i tens molta raó, però és que ha sigut Setmana Santa i son uns dies especials, que no saps per què, però passen volant.
El teu pare recordarà com es celebrava la Setmana Santa els últims anys que vau viure aquí. Moltes processons, molt anar a "seguir Monuments" el dijous Sant a la tarda, molt soroll de cassoles i tapadores d'olles els dissabte al matí, contrastant amb el silenci del dia anterior... Ara, ha canviat molt. Les criatures ja no van a l'església amb aquells xerracs a "matar jueus". El Divendres Sant, -dejuni i abstinència- i ha qui encara el fa, però aquell recolliment, que et deien que no es podia ni escombrar perquè sortirien formigues... ara la majoria no escombra perquè no s'ha quedat a casa, Setmana Santa serveix per molts per fer un petit viatge, o un "mini-creuer", -un any vaig anar a Dubai amb amigues, de recolliment, poc! Hi havia tant per veure!
Tornant al costum d'anar a "matar jueus", jo no vaig tenir mai un xerrac ni vaig anar a fer aquell xivarri. Potser a casa meva no eren ni massa religiosos ni massa folklòrics i això els hi va passar per alt. L'altre dia et comentava que tampoc havia anat a "serrar". La palma sí que l' havia anat a beneir, si no feia massa fred i no els semblés que m'havia de constipar! I la mona en canvi, no em va faltar mai! Els meus fills van arreplegar una època que van fer de tot, palmes, palmons, i mones de tots els padrins...
Aquest any he estat a Castellterçol, un poble petit a 700 m. d'alçada... Ha plogut tota la setmana! Ni un moment de treva per anar a collir farigola. El meu genoll se n'ha ressentit i gairebé no m'he mogut de casa. Sort de comptar amb bones amistats que et fan passar les tardes de pressa. Els llibres, la musica i un jersei que estic fent pel net, i encara m'han faltat hores, no he fet pas ni la meitat de la feina que m'havia proposat.. Tant de pressa m'ha passat que no he tingut temps ni d'escriure't.
De tornada a Sabadell he constatat que les orenetes aquest any no han fet niu a casa meva. Em sap greu, ja m'hi havia acostumat i les trobaré a faltar. La seva xiscladissa feia companyia i donava alegria. Potser caldrà que em compri algun ocell... Però tot el que és tenir bèsties dóna feina i et lliga si vols sortir. Tindré d'inventar-me'n un de virtual igual com em vaig inventar el gos temps enrere. No costa gens! Ja estic veient la gàbia i l'ocell a dintre! Fa uns saltirons! Es veu que està content, s'hi troba bé a casa meva... tot i que no i dic gran cosa, perquè no estic acostumada a parlar amb bestioles. No sóc sant Francesc. Vés per on torno a veure al meu costat el gos que m'havia inventat! Quina memòria tenen les bèsties, està tan falaguer com temps enrere! Remena la cua de content i va net, i polit, sembla que surti de cal veterinari, això dóna gust! El tinc al costat i d'aquí una mica li diré "Seu" i s'asseurà i em quedarà mirant amb aquests ulls tan expressius que té. Em falten les orenetes, però estic ben acompanyada. (I de boja encara no me n'he tornat, el que passa és que faig servir molt d'imaginació.)
He passat pel nostre carrer. Està molt canviat. Ja no hi queden cases velles, totes les han remodelat, el teu pare no el coneixeria, però encara hi viu gent d'aquell temps que ell hi vivia. A la propera carta miraré de tornar-ne parlar, que això deu ser el que li deu agradar més.
Adéu i bona Pasqua!
Maria Mercè.
Primera mort
S'havia enfilat dalt de l'arbre i no pensava baixar-ne. Prou sentia que el cridaven: prou s'havia adonat que feia estona que l'estaven buscant... però el seu amagatall era tan segur que no trobava el moment de deixar-lo. A més, ningú no el sabia. Ningú coneixia el seu refugi. Si hagués baixat mentre la mare o el germà es trobaven els voltants, haurien desobeït el que ell guardava tan gelosament. Tenir un lloc per ell tot sol, on anar-s'hi a refugiar quan volia escapolir-se d'alguna situació desagradable. Li donava una tranquil·litat que per res del mon desitjava perdre.
Per això s'arraulí encara més entre les fulles procurant gairebé ni respirar, per por que el descobrissin. En aquesta posició romangué fins que va veure com el seu germà i la seva mare marxaven sense ell. Anaven a donar el condol a la família Seriola. Ja, a l'hora de dinar se n'havia parlat de la visita que caldria fer a la tarda a la casa dels veïns, amb motiu de la mort de la seva filla. A ell, que ja havia menjat poc, se li acabà de sobte la poca gana que li quedava. No n'hi havia prou amb la mort de la nena que encara caldria anar a veure-la bo i morta. Estesa en un llit o el que podria ser pitjor, ficada dins del taüt!
No, faria el que fos, però no hi aniria. No podia suportar-ne ni imaginar-ne la visió. Havien jugat tant amb la Montserrat! S'havien divertit tant, s'havien discutit tant! I ara tot s'havia acabat. Una rara malaltia se l'havia endut en gairebé quatre dies. Tothom comentava el mateix, tants avenços com hi ha en la medecina i encara hi ha cassos que els metges no saben que fer-hi.
Enfilat dalt de l'arbre, pensava i pensava... quan fos gran seria metge! Però aviat descartà aquesta idea. No, era una carrera que no feia pas per ell. Si se li morís un pacient fóra capaç de morir-se darrera seu. Quin compromís a l'hora de receptar... calia estar molt al cas.
No, no seria metge. Massa responsabilitat i també massa feina a estudiar i a ell no li agradava gaire passar-se hores davant dels llibres. La seva àvia deia moltes vegades -"La vida és la millor escola. La vida ensenya." Però es veu que els seus pares no hi estaven gaire d'acord, 'perquè tant a ell com al seu germà sempre els enviaven a escola. Després diran que s'ha d'escoltar als vells i seguir-ne els consells... Els seus pares no predicaven pas amb l'exemple! De bona gana hauria cregut a l'àvia i hauria esperat que la vida l'"ensenyés", mentre anava fent la viu-viu, jugant i passant-s'ho bé.
A la Montserrat se li havia acabat a anar a escola, i jugar, i anar a la piscina... i la bicicleta nova que li havien comprat aquest estiu... La bici, encara la podria aprofitar la seva germana petita, que sempre li estava demanant i que ella no li deixava mai, amb l'excusa que no arribava bé als pedals. Era una llàstima, perquè a la Montserrat sí que li agradava anar a escola... i en canvi a ell!
S'esgarrifà del mal pensament que havia tingut: per un moment pensà en un canvi. No! Per res del mon es canviaria amb la Montserrat morta. Davant la mort, l'escola era la Glòria!
Però l'àvia deia que la Montserrat ja hi era a la Glòria. La Glòria... Prou que li havien explicat que els morts estaven a la Glòria. però la paraula "Glòria" la feien servir per tantes coses. Els seus cosins, quan van tornar del viatge de nuvis només sabien dir que estaven a la glòria! D'això no feia ni dos anys i ja s'havien separat!
Potser la Montserrat d'aquí dos anys ja s'haurà cansat d'estar a la Glòria i tornarà a venir a passar l'estiu al poble. I, ca! La Glòria dels morts és una altra cosa. No sabia ben bé que era però devia ser una altra cosa, Allà devia estar-s'hi bé de debò, perquè d'allà no en tornava ningú.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada