Carta 20

Hola Joaquim!

Avui és dilluns i al voltant de la plaça del Mercat tots els dilluns al matí s'hi instal·la un mercat ambulant. En diuen "el mercadillo". Hauria de ser "el mercadet", però com que quan va començar eren poques parades i la majoria eren de persones castellano-parlants i molts d'ells de raça gitana, van començar de dir-li "el mercadillo". Eren quatre parades fetes amb dos taulons que s'aguantaven amb un parell de cavallets. Ara tots els paradistes venen amb camionetes o roulottes. Grans i lluents. N'hi ha tantes, que formen com uns carrers pel cantó que la plaça és per vianants. Son furgonetes especialment preparades: Es desmunta un lateral i ja queda com si fos un taulell. Els amos, des de dins van atenent la clientela i a més exposen la mercaderia penjada per tot el voltant del vehicle. Dura unes hores aquest espectacle i hi ha molt moviment i moltes transaccions. Venen de tot! Camises, mitjons, mitges, samarretes ,davantals, bruses, faldilles, pantalons, sabates, sabatilles, tovalloles, cassoles, ui! no acabaria mai d'anomenar tot els que hi ha. I cap al voltant de les dues, totes ja van plegant. Ho recullen tot, però al final queda la plaça plena de bosses de plàstic que s'han escapat del seu control. Després apareixen els serveis de neteja de l' Ajuntament de Sabadell i tot queda impecable.

Als baixos del mercat, després de la reforma de fa pocs anys, hi ha un restaurant. Avui hi estava dinant jo, quan acabaven de desmuntar i marxar els últims paradistes. El restaurant queda una mica ensotat vist el nivell de la plaça. Hi ha un gran finestral i et queda a la vista tothom que hi passa. Potser el que veus millor son els peus de les persones i fins a la cintura...

Avui feia vent. Un vent que a ratxes era molt fort, i a ratxes era suau, però no parava mai. Des d'el meu privilegiat observatori he gaudit d'un espectacle inesperat i que dubto que torni a veure mai més. Bosses de plàstic de totes mides i colors han començat de ballar. Una coreografia inèdita, unes s'enlairaven més que les altres, els colors es barrejaven, però com que el dominant era el blanc, encara feia ressaltar més els que no ho eren. Quin mestre les dirigia? Si era un ballet espontani, quina gràcia tenien els balladors! I sense música! No m'hauria cansat de mirar-ho... però son tan diligents els del servei de neteja, que en un plis-plas se m'ha acabat l'espectacle! La plaça ha tornat al seu estat normal i jo m' he dedicat a menjar-me els espaguetis que se m'havien refredat.

Fa anys, a muntanya, també vam veure en espectacle semblant amb un conjunt de pinyes de pi bord. D'aquelles petites que serveixen d'aliment als ocells que es diuen Pica-Pinyes i que tenen el bec tort, especial per furgar dintre de les pinyes i extreure'n els petits pinyons. Estàvem asseguts el meu marit i jo fent un mos, en un marge ,prop dels Rasos de Peguera ,quan de cop i volta veiem aixecar-se i començar de giravoltar totes les pinyes que es trobaven prop del graó. On estaven nosaltres no feia gota de vent, però potser en els prats de sota nostra s'havia alçat algun remolí...Va durar poc però va ser com l'inici d' un petit tornado... Ens va quedar ben gravat.

El meu marit ,que sempre volia que escrivís llegendes, m'instava, -"segur que no en saps cap que parli d'aquest fenomen?"- Ja me li va trobar títol: -"La dansa de les pinyes". Però jo, no en sabia cap i om no me l'inventés...

Pregunta-ho al teu pare. De vegades la gent gran saben coses que nosaltres no sabem... i el jovent també! L'altre dia es van riure de mi perquè vaig dir la paraula "fardar". Ui! Que antiquada! Això ja no es diu! No, ara la gent ja no "farda" i si "farda" no ho diu així. Ara "es va sobrat"... Però no em van saber dir la paraula exacta que correspongués a fardar.

Quina crisi, oi? Si ni els economistes saben arreglar-la, no cal pas que m'hi posi jo. Però no ho entendràs... Fa poc, al mig de Sabadell, han obert una botiga, com si fossin uns grans magatzems, i està destinada tota només a vendre animals de companyia i els complements que necessiten. Jo, veient tants i tants gossos com passeja la gent, vaig pensar, que pobres animalets, si continua la crisis tornaran a menjar les sobres de la casa i l'arròs trencat tal com es feia abans i no les llepolies a que estan acostumats ara. Doncs aquesta botiga vent més que mai! I el que es més gros - al meu entendre- vent a terminis els gossos de raça, les mantetes , la caseta, i tot el que sembla que necessiti

Potser jo no ho sé entendre.. perquè no tinc gos... I no em desagradaria tenir-ne un! Però sempre he vist més els problemes que em portaria, que els seus avantatges. Una vegada me'n vaig inventar un de "virtual". No massa gros, molt eixerit, que quan el cridava compareixia desseguida, un tipus de la mida del "Milú" del Tintin... Era molt manyac, es deixava acaronar... no bordava mai i entenia tot el que li deia. El vaig tenir "d' esborrar" perquè al final hauria semblat que parlés sola! Quan "el treia " pel carrer no m'adonava i li feia cometaris... -(Ui, aquest gos es massa gros per tu! vigila que et pot fer mal!,) o bé (amb aquests no t'hi acostis que s'estan barallant!). Total que m'he tornat a quedar sense.

I això que els gossos fan "lligar"! Està comprovat, tothom ho diu: -Vols trobar parella? Compra't un gos i treu-lo a passejar. - Caldrà tenir-ho amb compte.

Com que no en tinc, me'n vaig a dormir.

Maria Mercè.



El Negociant Nat


Fins estava temptat de deixar la feina de cap d'estació i dedicar-se de ple a la restauració. Però era una salt massa gros. Per guisar les quatre coses que guisava, prou que se'n sortia bé, però d'això a posar-se de cuiner... A més, als amos del bar tampoc els interessava transformar-lo en restaurant: hi caldrien reformes... i ja estaven bé com estaven: En Jeroni estava molt ben considerat en aquella casa, era ell qui manava a la cuina.Si alguna vegada l'amo feia alguna observació que pogués semblar una crítica, la mestressa sortia tot seguit en defensa seva,-

-"Fuig, home, fuig! Que tens a dir del nostre Jeroni? Si mai no havíem menjat tant bé com ara!"- i l'empenyia cap al taulell i li demanava un cafè com per fer-li entendre que el seu lloc era aquell, i que no es fiqués on no el demanaven. En aquella casa es veia ben bé qui remenava les cireres- Bé, les cireres i alguna altre cosa , pensava sovint en Jeroni. Era rossa i grassoneta, i tenia una manera de caminar i de bellugar-se que sense ser provocativa, donava gust de mirar.

No, no deixaria el ferrocarril... poca feina i ben pagada. Allò era una bicoca! Un parell de trens al dia, una escombradeta a l'andana cada dos o tres mesos, la jubilació assegurada, i a treballar de cuiner!

Un dia es presentà a l'estació que comanava en Jeroni, un superior en visita d'inspecció. L'estació estava deserta, sense el seu encarregat. S'esperà una mica. S'arribà fins al petit hortet confiant que el trobaria allà feinejant. Però allà tampoc hi era. Per fer temps, s'encaminà cap al bar de la carretera. Era mig matí i en aquella hora no hi havia massa gent a l'establiment.

Assegut en uns tauleta prop del taulell, l'inspector anava seguint perfectament la conversa que es desenvolupava a la cuina:

-"De cigrons encara n'hi ha - deia una veu femenina- potser que coguis llenties... Ah! I quan et vagui, ja he comprat pebrots vermells i botifarra, per tornar a fer aquell farcit... Ja saps quin vull dir, oi? Aquell que agrada tant a la gent".
-"Ja el faré , ja, però avui no podrà ser perquè ja m'he embolicat amb els calamars, i ja hi tinc prou feina" -contestà la veu d'un home.
-"Quan puguis, he dit quina puguis... i quan tu vulguis...- féu llagotera la dona- que a la cuina hi manes tu..." - les veus s'anaven apropant.
-"I tu, a on manes, reineta? Ai! Rita. Rita! - sospirà la veu masculina mentre sortia de la cuina darrera d'ella tot eixugant-se les mans i acostant-se-li per l'esquena...

-"Genaro! No és usted Genaro Garcia Costa? Y su sitio no està en la estación? " - li digué l'inspector aixecant-se d'una revolada i fent caure la cadira a terra.