Carta 68

Hola Joaquim!

Com et va la vida? Intueixo que bé, encara que per el poc que m'expliques no puc endevinar massa cosses. Em baso en el que diu el refrany, més o menys arranjat: -"Poques notícies, bones notícies". La feina se't deu haver solucionat perquè tampoc me'n parles...Has substituït la secretària que se't va casar?

Diumenge vaig tornar a fer turisme per Catalunya. Vaig anar a Tarragona amb els amics de l'Art Romànic. Ens van explicar i ensenyar els monuments que van ser començats pels romans i que van acabar transformant-se en gòtics conforme anava passant el temps.

Que arriba a ser gran Tarragona i quants monuments que té! Vaig acabar ben cansada. Cansada d'estar escoltant a peu dret... El guia ho explicava molt bé i sabia greu deixar-s'ho perdre, però una paradeta- un "break" per prendre alguna cosa - no hauria anat malament.

Quan veus aquelles pedres que forment el basament de les muralles... gairebé tant altes com una persona, no t'imagines com les podien manipular en una època que no hi havia els mateixos mitjans que tenim ara. Però devien tenir molta voluntat i enginy i molta gent per a contribuir-hi. I molt de temps per a dedicar-hi.

A la tarda vam anar a veure el castell de Tamariu. a Altafulla. El vam veure per fora. És propietat privada, encara que actualment d'una part n'han fet un restaurant; i si hi vas a dinar te l'ensenyen. Però nosaltres ja havíem dinat. Vam veure el mar. Feia un dia rúfol i plujós i la mar estava picada. La sorra mullada. Era un dia d'hivern.

Jo vaig recordar una llegenda que sabia d'aquell lloc.

Altafulla és poble de bruixes. N'hi havien de veritat o és que els convenia als contrabandistes fer creure que n'hi havien? A les nits la gent no sortia de casa per por de trobar-les i ells tenien el camp lliure.

Però n' hi havien... quan desapareixia la claror del sol , a "l'entrellusca" més d'un havia vist la silueta d'una dona vestida de negre amb mocador al cap que es dirigia apressadament cap a ... no sabien on però que feia per manera de que no la reconeguessin. Expliquen del cas que més d'una, quan es veia descoberta, es treia el cap i l'amagava sota el braç!

Hi havia un pescador que cada nit deixava varada la barca a la sorra i molts dies al matí se la trobava mullada com si hagués sortit a pescar de nit. Estava molt intrigat i un dia volgué esbrinar que era el que passava. S'amagà ben amagat al fons de la barca i esperà esdeveniments. Quan era prop de la mitja nit van comparèixer uns ocells negres que es van anat col·locant a tot el voltant i de sobte, a una veu que va cridar: "Voga a la una! Voga a les dues i voga a les tres!" Aquells ocells es van convertir en dones i la barca començà a lliscar sobre l'aigua sense fer ni mica de soroll. Qui la conduïa? i d' on sortia tanta força? El pescador no va poder-ho endevinar, però sabia que ell mai havia agafat aquella velocitat. El cap li donava voltes, les dones reien i xisclaven i amb la mateixa suavitat que s'havien fet a la mar van aterrar en una platja. Les dones van saltar alegrement de la barca i cuita-corrent es van treure els vestits negres i van quedar ben lleugeres de roba.

No feia fred però van reunir-se al costat d' una foguera que hi havia encesa i van començar de ballar. El pescador, també va saltar de la barca i va mirar de collir alguna branca dels arbres que per allí creixien. Uns arbres que no havia vist mai. Es va tornar a arraulir perquè no el veiessin però anava repassant les balladores... gairebé les coneixia totes. El que no va reconèixer van ser les seves parelles. Quins homes més estranys. A la claror de les flames tots es veien molt vermells.

Abans que no es fes de dia la dansa es va acabar i les dones van tornar a la barca vestides de negre. Altre cop la cursa endimoniada, les dones es van tornar ocells quan van arribar a Altafulla, i cadascuna va seguir el camí de casa seva.

Al matí, el pescador es va presentar a l'Ajuntament per explicar a l'alcalde el que havia vist la nit abans. L'alcalde va riure. -"Devies haver begut, oi? - No senyor, gens ni mica" - Li va ensenyar la branca que havia collit d'aquella terra estranya. L'alcalde tampoc l'havia vista mai... -"Això ho fa el vi...- va començar de dir mig rient. -"Doncs no rigui tant que li puc anomenar cada una de les dones que ballaven amb aquells homes vermells. La seva, la més airosa, la fornera la seguia, la... " "Para! Para!" -cridava l'alcalde que ja es temia alguna cosa de la seva dona- "Què vols? Uns rems nous? Una barca nova? Però per favor no diguis res."

El pescador s'ho pensà una mica... Una barca nova! Prou que li convenia, però... -"Miri, senyor alcalde, la barca no diré que no m'anés bé, però... poder explicar al cafè quines son les dones d'aquest poble que anaven a la barca! Això no té preu! "

La sabies? doncs ara ja la saps!

Maria Mercè.


Llimones

La cama trencada. Tota enguixada. Rígida, sense poder fer-ne res. Se la mirava i no la veia seva. Tant blanca! I pensar que a l'estiu era tan morena! S'havia de ser molt optimista per pensar que dintre d'un temps tot tornaria a ser com abans. La Júlia no era pessimista però era realista... sis setmanes amb la cama estirada i sense fer cap moviment, ja comprenia que per tornar a estar com abans hi hauria molta feina. Feina a recuperar-se... Sort que de voluntat no n'hi faltava i sabia que faria tot el que li manessin per a poder estar en plena forma.

En plena forma!... Setanta anys... com pot ser de "plena" en aquesta edat?
Si, era molt caminadora, no agafava mai ascensors, sempre estava ocupada, la casa, la família, i l'escultura. L'escultura, la seva gran passió. Treballava a peu dret i no es cansava mai. Per això aquesta immobilitat d'ara la tenia desconcertada.

Les amigues la visitaven, li portaven llibres, algun CD d'algun concert que s'havia deixat perdre...Però un dia té moltes hores i de vegades costa de que passin. Quan es cansava de llegir, mirava per la finestra... El que més veia eren teulades, més velles, més noves, més dretes, més tortes... algun cobert tapat només amb uralita... i terrats, molts terrats. Uns terrats desaprofitats ara que era hivern. A l'estiu a més d'un hi havia una petita piscina que feia les delícies dels menuts i també refrescava als no tant. Però ara, amb temperatures ratllant el 0º, els terrats estaven buits. No hi sortia ningú, no hi estenien la roba, per por de que se'ls glacés.

Ella, però, se'ls mirava. Potser estaria de sort i es veuria algun moviment... N'hi havia un de no massa gran que encara l'empetitia uns immensos gerros amb ... fulles? No ho distingia prou bé, però la feien patir, aquelles fulles o aquells arbusts si no els tapaven se'ls hi moririen. Oh! N'hi havia un que tenia tota la pinta de ser un llimoner. Tant delicats com són. La Júlia patia. Va preguntar a una veïna que la va anar a visitar, si coneixia els propietaris d'aquell terrat. Era del carrer paral·lel, -el que vulgarment es diu, el carrer de sobre, o el carrer de més amunt- No, no els coneixia, però tenia una amiga, que sabia tota la vida i miracles de la gent que vivia al barri. -"Segur que l'Antonieta ho sabrà!" I l'Antonieta ho va saber.

Una tarda va anar a visitar la Júlia i encarades totes dues a la finestra, va anar passant revista de cada casa, finestra, terrat, xemeneia nova -"Aquests s'han fet una llar de foc fa poc"- que se'ls posava a tret.

Llàstima! El terrat que la preocupava, s'hi veia la porta tancada i l' Antonieta potser era la única casa que no en coneixia els propietaris. -"Però no et preocupis! Conec als del costat, ja miraré que s'hi pot fer..."

No van passar ni dos dies que l'Antonieta ja va portar notícies fresques. Aquella casa, actualment estava deshabitada. El propietari, un xicot força jove, acabava de separar-se, més ben dit, la seva dona l'havia deixat! I ell que era viatjant o representant, ara devia estar fora per feina. Sí, era un llimoner! Quina llàstima!

Quina llàstima pel llimoner i pel propietari que l'havia deixat la dona! -"M'ha dit la meva amiga que és un xicot tant ben plantat, amable, educat i que es guanya molt bé la vida. Vés com l'ha pogut deixar? Tant escassos que van els homes!...

Encara no havien passat les sis setmanes de cama enguixada que una tarda la Júlia va veure moviment a la galeria. Un home i una dona, estaven tapant el llimoner... Es miraven les altres plantes, feien comentaris, reien... La Júlia ja podia estar tranquil·la.

. . . . .

És estiu. La cama ja no és blanca si no que comença d'estar moreneta. Molts esforços de recuperació i sembla que la Júlia ja torna a estar "en forma". Els terrats que es veuen des de la seva finestra, ara estan més animats. Llàstima! Ara que no té temps per mirar-s'els!

Un dia rep una visita. Una parella molt somrient. Ella és amiga de l'Antonieta...Li porten llimones, sort en van tenir del seu avís! Ell, molt educat li pregunta per la cama. Si, gràcies a ella es van conèixer.

La Júlia pensa que què deu tenir de dolent aquest xicot que la dona el vagi deixar... Misteris. La veïna que li va ajudar a salvar el llimoner sembla que li troba totes les gràcies.

Maria Mercè Lleonart.