Carta 67


Benvolgut Joaquim,

Hem tingut -estem tenint- molts dies de pluja i molta neu al voltant nostre. Aquí la neu no l'hem vist però en notem els efectes. Ara, però, ens han donat un respir i aquest migdia hem vist el sol i encara que tímidament, el continuem veient. Com s' agraeix! Es ben cert que si no tinguéssim problemes no sabríem apreciar els dies bons que de tant en tant gaudim.

Avui és dimecres de Cendra i comença la Quaresma. S'ha acabat el Carnestoltes, s'han acabat les disbauxes! Ara toca austeritat. Austeritat forçada, perquè amb la crisi que estem patint no es temps propici per massa disbauxa. Encara sort que amb la quaresma arriba el temps dels bunyols, és tot un consol.

Brunyols, en diuen per terres de Girona, que es veu que són la gent que se'ls van inventar. Un gran invent que ha copiat tothom. Quines postres més delicioses. Son tant bons que no cal guardar-los per les postres del dinar o del sopar, potser com millor s'aprecien son menjats a mitja tarda. A l'hora de berenar.

Recordes el berenar típic de pa amb xocolata? Que arriba a ser bo encara. Un pa cruixent i una xocolata negra!... També de petits de vegades ens donaven pa amb oli i sucre, i pa amb vi i sucre! Quin pecat, diríem ara! Ara que no se'ls deixa beure vi a les criatures. Es clar que sortíem tant contents a jugar al carrer!
Un carrer que només et calia vigilar que no t'atropellés un carro, o bé una bicicleta... encara que totes anaven proveïdes de timbre per avisar. No com ara que hi ha incívics que van per la vorera silenciosament!

Tinc escrit un conte curt que parla del berenar. Ara el buscaré i te'l transcriuré.

A mitja Quaresma hi ha La Serra Vella. Em sembla que l'any passat ja te'n vaig parlar. Però ara no se'n parla. Gairebé ningú sap el que és. Fa pocs dies que ho vam recordar amb uns amics i em van demanar que escrivís "una carta al director" per reivindicar aquella tradició. Com que soc obedient ho vaig fer. Ja veurem que en sortirà. Si estiguéssiu aquí vindria a "serrar" a casa treva. Amb un cistellet per que me l'omplíssiu i cantaria la cançó:

Serra vinaire en volem fer
per guanyar-hi algun diner.
Serra la vella, la de la paella.
Serra la jove, aquella que és més tova.
Mestressa porteu ous
que demà serà dijous.
Mestressa porteu cansalada
que la serra està esmussada.
Mestressa porteu vi,
per passar aquest sant camí!

El teu pare riuria i segur que ho recordaria... Hi ha més estrofes, i canvia la melodia. Es fa més airosa:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixó
vinguen ous al cistelló.

La meva filla em va explicar que per aquests dies en tenen un d'especial que deuria ser com ara el nostre Dijous Gras, però que ells en lloc de truites, fan "Panqueques". No sé ben bé que són, hauré d'anar a Anglaterra per aquestes dates. Em va dir que el Richard els feia molt bons.

Prou parlar de menjar que ja em fa venir gana. Me'n vaig a berenar.

Una abraça i un bon pa amb xocolata!

Maria Mercè.




LA BERENADA

-"Ei, Maria! Que berenes o sopes?-

Les eixides de les dues cases només estaven separades per una tanca de boixos, el que permetia a les veïnes comunicar-se si volien.

En aquella hora baixa de la tarda la Teresa, que havia sortit a recollir la roba estesa al final del pati, donà una ullada al pati del costat i veié a la seva veïna asseguda en una cadira baixa , amb un plat a la falda i menjant calmosament. La mirada perduda. Per això li havia preguntat amb to festiu: -"Que berenes o sopes?".

La Maria baixà dels núvols on semblava trobar-se i contestà la pregunta amb una explicació poc clara:

-Tenia gana hi he pensat amb la meva àvia...
-La teva àvia "Al-cel-sia"?
-Ai sí! Sempre em recordaré del teu fill petit, que un dia en sentir que la meva mare parlava de l' àvia i afegia "Al Cel sia"... Va aixecar el cap del que estava fent i va dir: -"A casa meva també en tenim una d' àvia Alcelsia!"-

Rigueren.

-Però que té a veure el que estàs fent amb la teva àvia?
-Doncs la meva àvia feia el que faig jo, quan tenia gana menjava sense esperar ningú. Ni berenava, ni sopava, menjava. Ella deia que si algú li preguntava que perquè no esperava al seu marit, ja li ho explicava: -"Si ve amorós, soparem tots dos, i si ve enfadat, jo ja hauré sopat"-I afegia: "Un home enfadat fa perdre la gana al del seu costat."

La Teresa restà convençuda. Poca estona més tard se la podia veure asseguda còmodament i menjant-se una llesca de pa regada amb vi negre i nevada de sucre.

Maria Mercè Lleonart.