Carta 67

Benvolgut Joaquim,

Hem tingut -estem tenint- molts dies de pluja i molta neu al voltant nostre. Aquí la neu no l'hem vist però en notem els efectes. Ara, però, ens han donat un respir i aquest migdia hem vist el sol i encara que tímidament, el continuem veient. Com s' agraeix! Es ben cert que si no tinguéssim problemes no sabríem apreciar els dies bons que de tant en tant gaudim.

Avui és dimecres de Cendra i comença la Quaresma. S'ha acabat el Carnestoltes, s'han acabat les disbauxes! Ara toca austeritat. Austeritat forçada, perquè amb la crisi que estem patint no es temps propici per massa disbauxa. Encara sort que amb la quaresma arriba el temps dels bunyols, és tot un consol.

Brunyols, en diuen per terres de Girona, que es veu que són la gent que se'ls van inventar. Un gran invent que ha copiat tothom. Quines postres més delicioses. Son tant bons que no cal guardar-los per les postres del dinar o del sopar, potser com millor s'aprecien son menjats a mitja tarda. A l'hora de berenar.

Recordes el berenar típic de pa amb xocolata? Que arriba a ser bo encara. Un pa cruixent i una xocolata negra!... També de petits de vegades ens donaven pa amb oli i sucre, i pa amb vi i sucre! Quin pecat, diríem ara! Ara que no se'ls deixa beure vi a les criatures. Es clar que sortíem tant contents a jugar al carrer!
Un carrer que només et calia vigilar que no t'atropellés un carro, o bé una bicicleta... encara que totes anaven proveïdes de timbre per avisar. No com ara que hi ha incívics que van per la vorera silenciosament!

Tinc escrit un conte curt que parla del berenar. Ara el buscaré i te'l transcriuré.

A mitja Quaresma hi ha La Serra Vella. Em sembla que l'any passat ja te'n vaig parlar. Però ara no se'n parla. Gairebé ningú sap el que és. Fa pocs dies que ho vam recordar amb uns amics i em van demanar que escrivís "una carta al director" per reivindicar aquella tradició. Com que soc obedient ho vaig fer. Ja veurem que en sortirà. Si estiguéssiu aquí vindria a "serrar" a casa treva. Amb un cistellet per que me l'omplíssiu i cantaria la cançó:

Serra vinaire en volem fer
per guanyar-hi algun diner.
Serra la vella, la de la paella.
Serra la jove, aquella que és més tova.
Mestressa porteu ous
que demà serà dijous.
Mestressa porteu cansalada
que la serra està esmussada.
Mestressa porteu vi,
per passar aquest sant camí!

El teu pare riuria i segur que ho recordaria... Hi ha més estrofes, i canvia la melodia. Es fa més airosa:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixó
vinguen ous al cistelló.

La meva filla em va explicar que per aquests dies en tenen un d'especial que deuria ser com ara el nostre Dijous Gras, però que ells en lloc de truites, fan "Panqueques". No sé ben bé que són, hauré d'anar a Anglaterra per aquestes dates. Em va dir que el Richard els feia molt bons.

Prou parlar de menjar que ja em fa venir gana. Me'n vaig a berenar.

Una abraça i un bon pa amb xocolata!

Maria Mercè.




LA BERENADA

-"Ei, Maria! Que berenes o sopes?-

Les eixides de les dues cases només estaven separades per una tanca de boixos, el que permetia a les veïnes comunicar-se si volien.

En aquella hora baixa de la tarda la Teresa, que havia sortit a recollir la roba estesa al final del pati, donà una ullada al pati del costat i veié a la seva veïna asseguda en una cadira baixa , amb un plat a la falda i menjant calmosament. La mirada perduda. Per això li havia preguntat amb to festiu: -"Que berenes o sopes?".

La Maria baixà dels núvols on semblava trobar-se i contestà la pregunta amb una explicació poc clara:

-Tenia gana hi he pensat amb la meva àvia...
-La teva àvia "Al-cel-sia"?
-Ai sí! Sempre em recordaré del teu fill petit, que un dia en sentir que la meva mare parlava de l' àvia i afegia "Al Cel sia"... Va aixecar el cap del que estava fent i va dir: -"A casa meva també en tenim una d' àvia Alcelsia!"-

Rigueren.

-Però que té a veure el que estàs fent amb la teva àvia?
-Doncs la meva àvia feia el que faig jo, quan tenia gana menjava sense esperar ningú. Ni berenava, ni sopava, menjava. Ella deia que si algú li preguntava que perquè no esperava al seu marit, ja li ho explicava: -"Si ve amorós, soparem tots dos, i si ve enfadat, jo ja hauré sopat"-I afegia: "Un home enfadat fa perdre la gana al del seu costat."

La Teresa restà convençuda. Poca estona més tard se la podia veure asseguda còmodament i menjant-se una llesca de pa regada amb vi negre i nevada de sucre.

Maria Mercè Lleonart.

Carta 35

Hola Joaquim,

Estic preocupada, encara no han arribat les orenetes al niu que feien cada any a la meva finestra. Serà que encara fa fred? O és que han perdut la memòria i ja no tornaran a casa meva? De moment per Sabadell encara no n'he vist ni n'he sentit a xisclar cap, això em dona esperança... He consultat les agendes d'altres anys i entre el 14 i el 18 de març ja havien arribat. Avui estem a 23...i res. Passen molts dies.

Be, no cal preocupar-se, ja vindran o no, potser els agrada canviar... Hi ha tants llocs on poder fer niu, no sempre haig de ser jo la privilegiada. El carrer hi haurà guanyat, no l'embrutaran; perquè les orenetes, com tots els ocells, son molt netes, molt polides, a les seves cries desseguida que poden els ensenyen la posició ideal per fer les seves necessitats. El cap a dintre i el cul a fora. El niu sempre ha d'estar net, al seu voltant... poc els importa.

Ara ja parlo amb despit. Si demà compareixéssin tindria una alegria i no m'importaria el rastre que deixarien al carrer. Com som les persones! Sempre ho arreglem tot a la nostra conveniència.

A l'última carta et parlava dels arbres de color de rosa de la Plaça de sant Jaume; ara ja han caigut les flors i son tots de color verd. També son bonics, no tan espectaculars, però ens queda el record i l'esperança de l'any vinent. O potser no cal l'esperança de l'any vinent, n'hem gaudit i fora! Ja podem estar contents. No diuen que s'ha de viure el moment?

A Sabadell des de diumenge que ja tenim monument a la Sardana. Es una gran flama que s'enlaire envoltada per dues parelles de balladors, agafats de les mans i puntejant airosament. De pedra i molt ben esculpida. Es obra d'una amiga meva que és escultora. Primer va ser ceramista, com jo, vull dir que ens vam conèixer mentre intentàvem aprendre de fer ceràmica. D'això a ser ceramista n'hi va un tros. Ceramista és el professor que vam tenir, en Lluís Clapès. Jo encara el tinc, ella va canviar perquè el que volia era fer escultura i en Lluís no n'ensenyava. Vam deixar d'anar juntes a les classes però l'amistat va continuar. Fins-i-tot hem fet exposicions juntes. Exposicions mixtes, escultura i ceràmica, escultura i pintura... perquè jo no tinc problemes, no és que ho faci molt ben fet, -la pintura- però també m'hi atreveixo. Tinc tants records de camins de muntanya recorreguts, que tancant els ulls ja te'n podria pintar un.

Mira, quan et sembli pararé d'enviar-te els contes curts i t'enviaré reproduccions dels quadres que vaig dur a les exposicions. Així podràs jutjar. T'enviaré els que no vaig vendre, que son molts! No creguis, fins i tot jo vaig quedar parada de que la gent em comprés!.

Estem passant la Quaresma. En temps del teu pare es deia: -"Ui! Es més llarg que la quaresma!"- i es que anys enrere hi havia moltes prohibicions per aquest temps. De balls, pocs o cap, Els que eren balladors o no en feien cas o s'ho passaven molt malament. Hi havia qui feia el sacrifici de no anar al cine duran les set setmanes.

Es molt curiós, ara que no es te tant en compte la Quaresma com a temps de penitència, ara que gairebé tothom "en passa", és quan es veuen més símbols de la vella de les set cames i el bacallà a la ma... Quan jo era petita no recordo haver-la vist gaire, i ara a tots els col·legis i llars d'infants tenen representada La Vella Quaresma amb les set cames que li van desapareixen a mida que van passant les setmanes. Per cert, que ara es deu escaure la "Mitja Quaresma"- La "Mi Carème" dels francesos. - Aquest dimecres deurà ser la Serra Vella. D'això sí que se'n deu recordar el teu pare! Els minyons anaven a "serrar", a casa dels coneguts, dels veïns, o dels avis... cantaven i els donaven ous...

Serra Vinaire volem fer
per guanyar-hi algun diner,
Serra la vella,
la de la paella.
Serra la jove,
aquella que és més tova

Mestressa porteu ous,
que demà serà dijous,
Mestressa porteu cansalada
que la serra està "embossada" (en realitat s'havia de dir "esmussada"
Mestressa porteu vi
per passar aquest sant camí.

I també aquesta altre cançó:

Del calaix al calaixó
vinguen ous a la cistella
del calaix al calaixò
vinguen ous al cistelló.

I una de més "subversiva":

Virolet sant Pere
virolet sant Pau
la catxutxa em queia
la catxutxa em cau -(La caputxa?)

Passarem per plaça
tot ho trencarem
i de plats i olles
no ni deixarem.

Després de la guerra em sembla que ja no es va fer gaires anys més. però abans expliquen que tots els nens i nenes acollits a la Casa de la Caritat, anaven dalt d'un carro - o d'un camió- i anaven per les cases - que ja estava previst- a cantar i a "serrar". Igual com encara perdura el cantar les Caramelles per Pasqua, no sé si encara algú va a "serrar". Caldrà preguntar-ho.

Quan ho sàpiga ja t'ho diré i quan et vegi ja et cantaré les cançons que t'he escrit, perquè la música és molt graciosa i només en vers queda ensopit.

Adéu, fins a una altra.

Maria Mercè.