Carta 71

Benvolgut Joaquim,

He pensat que el teu pare deu trobar-se molt sol sense la Dolores i per això torno a escriure, per comentar-li algunes xafarderies del nostre carrer, perquè es distregui.

Ho teníeu tant ben muntat,amb la Dolores! Cal paciència per acostumar-se als canvis. La Rosalia segur que fa tot el que pot, però per ella és nova i quan un és gran els canvis sempre son un trasbals. La Lia, com es fa dir, segur que va molt més ràpida a fer les coses que no la Dolores, però ell ja estava acostumat al seu ritme. Però no deixis que en contes de Lia li digui Lianta, pot portar mal estar.

He fet memòria de que més podria explicar del nostre carrer i he recordat una facècia que va passar quan vosaltres ja n'hèreu fora. Però encara que no conegui els personatges pot servir per distreure'l una mica.

Poques cases més avall de la meva teníem un exhibicionista. Amb mi, al ser tant veïns no ho havia practicat mai, però si amb molta gent de la que passava pel carrer. S'estava cap al tard al portal de casa seva, repenjat a la paret i vestit amb gavardina... Era la seva distracció. Una distracció ben barata, la gavardina sempre era la mateixa i el que exhibia suposo que també.

I també unes quantes cases més amunt de la meva hi vivia un "Amic del sol" , li agradava prendre'l sense interferència. Al terrat de casa seva. Ell ho explicava, i deia que era d'allò més sa. Era un home gran que no devia treballar, perquè segons explicaven el prenia tots els matins... o potser feia de sereno en alguna fàbrica i tenia els matins lliures. De fet no molestava perquè era un terrat que no era accessible a mirades veïnals. Però sí que hi devia haver algú que podia accedir-hi perquè males llengües deien que la seva veïna cada migdia pujava a estendre roba per poca bugada que tingués.

I tot això em recorda aquell acudit d'una dona que vivia sola i es queixava de que al pis de davant del seu hi havia un exhibicionista. Fins va anar a queixar-se a l'Ajuntament. -"Dona, li diguérem, si pel que vostè explica el senyor es passeja pel pis sense roba, nosaltres no podem impedir-ho." - Però la dona insistia, -"Vingui, senyor alcalde, vingui! Vull que ho vegi amb els seus propis ulls, i sabrà lo molest que és".

I l'alcalde hi va anar. Va mirar per la finestra del menjador i no va veure res... -"No, des d'aquí no que no es veu res, però pugi a dalt de la taula, ja veurà quin espectacle!".

Espero que entre una enraonia i una altre el teu pare haurà passat una estona distreta. D'això es tracta.

Una abraçada i fins a una altre.

Maria Mercè.