Carta 64

Volgut Joaquim,

Tu em dius que son obra de les meves cartes i jo no n'estic tant segura, però el que sí trobo és que el teu pare continua de molt bon humor. M'ha fet molta gràcia quan m'expliques com n'és de contrari a prendre medicaments. Potser ve d'una època que la gent es curava sense prendre'n tants. Recorda el vell acudit de l'home que va al metge i li paga els seus honoraris, -"perquè el metge ha de viure"- Després va a la farmàcia i compra els medicaments,"-perquè el farmacèutic, be ha de viure...-" I quan arriba a casa seva llença els medicaments -"perquè jo també haig de viure!"- Molt agut! I molt bona memòria. Segur que moltes coses que explico jo, ell les sap molt millor. Llàstima que no me les contradigui o me les amplii. Si parlés més seria una bona font de coneixements.

Tenim un hivern molt cru. Fa molt de fred. El teu pare dirà que quan ell era jove també i tindrà raó perquè jo recordo haver vist caramells de gel al pati de casa i gelar-se la roba si la tenies estesa. Es clar avui això ja no es veu perquè les màquines de rentar ja t'estalvien haver-la d'estendre. I bassals d'aigua ben presa pels carrers, també ho recordo. I tornem-hi! Avui ja no se'n veuen perquè tot els carrers estan asfaltats i no hi han bassals. Tant divertit com era trepitjar-los i trencar el gel!

Trencar el gel... Quina frase més metafòrica! Que difícil és trencar el gel de vegades. i quantes vegades, encara que no en tinguis ganes, has de trencar el gel per suavitzar una situació, o quantes vegades amb atreviment trenques el gel! I quins bons resultats que dóna! A voltes, si no haguessis trencat el gel no s'hauria donat pas a la conversa tant interessant que es va esdevenir!

És cert que diuen "mai et penediràs d'haver callat, sempre d'haver parlat", però de vegades, si no es parla... també et deixes perdre moltes ocasions interessants.
Una mica de cada cosa deu ser el més convenient.

Tornant al fred i a les nevades, a Sabadell no n'hem tingut, per sort! Perquè la neu és molt maca però els problemes que porta no els veus fins que te'ls trobes. Aquest pensament és de persona gran i assenyada, ja dec ser-ho i no me'n adono fins que faig afirmacions d'aquesta índole. Per la tele sortia l'alegria dels infants tirant-se boles de neu i sense poder anar a l'escola... Entre ells i jo... A mi m'agrada veure-la, però no tocar-la, ells, allà on posen la vista posen els dits. Només cal veure la feina que tenen les mares quan van a comprar amb una criatura: -"No toquis res! Això no es toca! "

Esclar que també he vist persones grans que van a comprar fruita i han de palpar-la, no en tenen prou per calibrar-la amb la mirada. Els pobres kiwis sempre en surten macats. Si no ho toquen no s'ho creuen.

Sant Tomàs va ser el precursor d'aquesta pràctica?

Tornant a parlar del fred, ara vindrà la setmana dels barbuts. Ja te'n vaig parlar l'any passat. Si que fa temps que ens escrivim! Hauré de repassar les cartes, no fos cas que em repetís massa. Però, esclar, si arriba la setmana dels barbuts, be te n'hauré de parlar, i de recordar-ho al teu pare, i jo quina culpa hi tinc de que l'any no sigui més variat. Caldrà que busqui alguna anècdota d'un sant ermità barbut, per fer-ho diferent.

Portes barba?

Adéu.

Maria Mercè.



UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

. . .

Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gran problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada. Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬Sa Eminència.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.