Carta 65

Hola Joaquim!

Vols caramels? Encara en tinc les butxaques plenes dels que llençaven els carreters -o qui fossin- els que anaven a la Passada del dia de sant Antoni! Quina cavalcada més lluïda. Tot i que el dia no acompanyava, fred i rúfol i espurnejant com si anés a ploure. Però els genets es mostraven impertèrrits i els cavalls també. Tots tenien el seu mèrit. I se'ls veia contents, i magnànims, ens apedregaven amb caramels als soferts badocs que miràvem la Passada. Semblava que no hi hagués crisi. Però al Diari va sortir un comentari que deia: "aquest any, degut a la crisi, -no sé quina "colla"- no havia tret el carro gros."

El Carro gros! Això em recorda -i ho recordarà el teu pare- que quan en una casa hi havia hagut un daltabaix, o algun fill n'havia fet una de grossa, el pare treia el "Sant Cristo Gros!" Evidentment era una metàfora, perquè no crec que a les cases tinguessin massa "Sants Cristos" ni de varies mides... Però ho havia sentit a dir. A casa meva no l'havien tret mai. Érem gent molt pacífica. Jo vaig ser una nena dòcil i una mica tímida fins que no vaig ser gran i bastant gran! I al meu germà, molts anys més jove que jo, no recordo que li haguessin tret mai el "Sant Cristo Gros".

Amb el meu germà ens portem molts anys. Jo vaig ser filla única durant molt temps i recordo que el naixement del Ton va ser rebut amb molta alegria per part de tots. A la tarda del mateix dia que havia nascut em van fer anar a donar la nova a casa d'uns parents. Allà em va rebre l'àvia de la casa. Una àvia que recordava les caricatures de les bruixes dels contes. Tenia ja molts anys però si n'hagués viscut més potser no hauria pogut menjar, de tant com el nas se li acostava a la barbeta i li quedava la boca ensorrada. Amb uns ullets petits i maliciosos i una mitja rialleta de conill em va dir: -"Vaja, vaja! Que us ha nascut un noi!... Saps que vol dir això? Que tu has caigut de l'escambell! Ja teniu hereu! Ja no seràs pubilla!"

Jo no havia sentit a parlar mai d'un escambell ni d'hereus ni de pubilles. Quan ho vaig explicar als de casa s' hi van fer un tip de riure però llavors es van posar seriosos i van comentar la mala baba que duia aquella dona que per tot comentari de felicitació només havia sabut posar malestar on no n'hi havia. El Ton i jo sempre ens hem sentit germans -germans i cosins perquè tenim el mateix pare però diferent mare tot i que eren germanes- però mai "Hereu i Pubilla". I pensar que hi ha un vers del segle passat que tracta d'això, d'una nena de quatre anys que li neix un germanet i tant li diuen que ha deixat de ser pubilla que acaba morint-se. Jo he sobreviscut.

Estem a ple hivern, fa uns dies molt freds i a Sabadell no podem queixar-nos, som uns privilegiats, ni ens ofega la neu ni ens quedem gelats. Tot es pot suportar. Però hi ha contrades que si, que amb la neu i les gelades han patit força.

Si, ja sé que he passat uns quants dies sense escriure. Em pensava que no ho notaries, però de seguida et queixes! Dius que tocava que et parlés de la Setmana dels Barbuts? Em sembla que encara hi som. Hauré de mirar el Santoral. Es la setmana que hi ha més Sants ermitans i al portar barba quasi tots se li dona aquest nom.

Ja t'he parlat de Sant Antoni, el del porquet. Diuen que quan va arribar a un poble a predicar el primer que el va sortir a rebre va ser una truja amb un garrí que tenia una pota trencada. El va deixar als peus del Sant i aquest el va curar.Sense quiròfan ni anestèsia. La bèstia va sortir corrent a reunir-se amb els seus germans. La seva mare, agraïda, es va quedar als peus del Sant. I encara hi és. A totes les representacions hi surt, quieta i submisa.

Per sant Antoni el dia s'allarga un pas de dimoni. Per Sant Esteve un pas de llebre i per Nadal un pas pardal. També diuen per santa Llúcia un pas de puça. Els primers els entenc, però aquest últim no. Si santa Llúcia és el 13 de desembre, i encara no ha passat el solstici d'hivern, com és pot allargar?

A veure si m'ho aclareixes.

Adéu i fins a una altra.

Maria Mercè.


Un diari no diari


Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gros problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬-Sa Eminència-.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.

S'ha mort aquella amiga que vaig portar-l'hi les roses.‭ ‬No creia que durés tant poc.‭ ‬Va ser una mort molt ràpida,‭ ‬Tant de temps com devia haver-hi pensat i es va acabar en un moment.‭ ‬No en sabem res del que ens espera.‭ ‬Res de res.‭ ‬Va deixar-ho tot,‭ ‬aquella rosa que no se li marciria mai,‭ ‬perquè ja estava marcida...‭ ‬Perquè guardem tantes coses‭? ‬Si ni les imprescindibles ens podrem endur.‭ ‬Quan fem la maleta per anar de viatge,‭ ‬que pensem tant en no deixar-nos res...‭ ‬I per l'últim viatge,‭ ‬el més important,‭ ‬no ens cal cap bagatge.

Hauríem de pensar-hi més,‭ ‬potser seríem més despresos.

A mi que em fa por viatjar sola perquè penso que no sabré quin avió serà el que em caldrà agafar,‭ ‬al darrer viatge no m'hi acompanyarà ningú.‭ ‬I sense haver-el fet mai ja sabré el camí.‭ ‬O potser no serà la primera vegada que el faci ni potser tampoc serà l'última.‭ ‬Tot és tan estrany.‭ ‬Hi ha tantes preguntes que no tenen resposta que val més no fer-te-les.‭

O potser sí.

Al proper berenar amb les amiguetes els plantejaré aquesta incògnita abans que comencin a parlar del què feien quan eren petites.‭


.‭ ‬.‭ ‬.


Fa dies que no continuo el diari començat.‭ ‬I no és que no tingui res per escriure,‭ ‬al contrari,‭ ‬podria bolcar-me i explicar moltes coses,‭ ‬però no ho faré perquè recordant el que deia la Virginia Wolf‭ ‬:‭ "‬Per a poder escriure les dones necessiten tenir una cambra pròpia‭; ‬una cambra pròpia no només vol dir un lloc on tancar-t‭'‬-hi per a poder escriure sense que et destorbin,‭ ‬no,‭ ‬vol dir poder comptar amb els mitjans suficients per a ser lliure i no haver-te de preocupar de si el que escrius pot ferir algú,‭ ‬pròxim o no,‭ ‬o bé algú de qui depenguis emocionalment o econòmica.‭" ‬I jo no em veig en cor‭ ‬-per ara,‭ ‬potser més endavant ho faré-‭ ‬d'escriure tot el que sento,‭ ‬tot el que em passa i tal com ho jutjo.

Per tant,‭ ‬tanco aquest diari que no ha arribat ni tan sols a ser diari.‭ ‬I si tinc ganes d'escriure,‭ ‬ho faré inventant personatges i procurant que no s'assemblin,‭ ‬ni de lluny,‭ ‬a les meves amistats.‭

Maria Mercè.‭

Carta 64

Volgut Joaquim,

Tu em dius que son obra de les meves cartes i jo no n'estic tant segura, però el que sí trobo és que el teu pare continua de molt bon humor. M'ha fet molta gràcia quan m'expliques com n'és de contrari a prendre medicaments. Potser ve d'una època que la gent es curava sense prendre'n tants. Recorda el vell acudit de l'home que va al metge i li paga els seus honoraris, -"perquè el metge ha de viure"- Després va a la farmàcia i compra els medicaments,"-perquè el farmacèutic, be ha de viure...-" I quan arriba a casa seva llença els medicaments -"perquè jo també haig de viure!"- Molt agut! I molt bona memòria. Segur que moltes coses que explico jo, ell les sap molt millor. Llàstima que no me les contradigui o me les amplii. Si parlés més seria una bona font de coneixements.

Tenim un hivern molt cru. Fa molt de fred. El teu pare dirà que quan ell era jove també i tindrà raó perquè jo recordo haver vist caramells de gel al pati de casa i gelar-se la roba si la tenies estesa. Es clar avui això ja no es veu perquè les màquines de rentar ja t'estalvien haver-la d'estendre. I bassals d'aigua ben presa pels carrers, també ho recordo. I tornem-hi! Avui ja no se'n veuen perquè tot els carrers estan asfaltats i no hi han bassals. Tant divertit com era trepitjar-los i trencar el gel!

Trencar el gel... Quina frase més metafòrica! Que difícil és trencar el gel de vegades. i quantes vegades, encara que no en tinguis ganes, has de trencar el gel per suavitzar una situació, o quantes vegades amb atreviment trenques el gel! I quins bons resultats que dóna! A voltes, si no haguessis trencat el gel no s'hauria donat pas a la conversa tant interessant que es va esdevenir!

És cert que diuen "mai et penediràs d'haver callat, sempre d'haver parlat", però de vegades, si no es parla... també et deixes perdre moltes ocasions interessants.
Una mica de cada cosa deu ser el més convenient.

Tornant al fred i a les nevades, a Sabadell no n'hem tingut, per sort! Perquè la neu és molt maca però els problemes que porta no els veus fins que te'ls trobes. Aquest pensament és de persona gran i assenyada, ja dec ser-ho i no me'n adono fins que faig afirmacions d'aquesta índole. Per la tele sortia l'alegria dels infants tirant-se boles de neu i sense poder anar a l'escola... Entre ells i jo... A mi m'agrada veure-la, però no tocar-la, ells, allà on posen la vista posen els dits. Només cal veure la feina que tenen les mares quan van a comprar amb una criatura: -"No toquis res! Això no es toca! "

Esclar que també he vist persones grans que van a comprar fruita i han de palpar-la, no en tenen prou per calibrar-la amb la mirada. Els pobres kiwis sempre en surten macats. Si no ho toquen no s'ho creuen.

Sant Tomàs va ser el precursor d'aquesta pràctica?

Tornant a parlar del fred, ara vindrà la setmana dels barbuts. Ja te'n vaig parlar l'any passat. Si que fa temps que ens escrivim! Hauré de repassar les cartes, no fos cas que em repetís massa. Però, esclar, si arriba la setmana dels barbuts, be te n'hauré de parlar, i de recordar-ho al teu pare, i jo quina culpa hi tinc de que l'any no sigui més variat. Caldrà que busqui alguna anècdota d'un sant ermità barbut, per fer-ho diferent.

Portes barba?

Adéu.

Maria Mercè.



UN‭ ‬DIARI‭ ‬NO‭ ‬DIARI

. . .

Avui he berenat amb amigues,‭ ‬unes amigues que ja ho érem quan teníem molts pocs anys‭; ‬després,‭ ‬la vida ens va dur a cadascuna de nosaltres per camins ben diferents.‭ ‬Ara,‭ ‬vint o trenta anys després ens fa gràcia tornar-nos a trobar un cop al mes.‭ ‬Som ben diferents‭! ‬I quan érem solteres semblava que totes tinguéssim les mateixes aficions,‭ ‬i ara,‭ ‬molts dies haig d'esforçar-me per no deixar-les abans de l'hora prevista,‭ ‬de tan poc com m'interessen les coses que estan dient.‭ ‬I quina dèria tenen en recordar el passat‭! ‬Les seves famílies,‭ ‬les seves festes familiars i amb qui es relacionaven...‭ ‬Sembla que cap d'elles tingui ganes de parlar del present.‭ ‬Si ho fan és per ponderar les gràcies dels seus nets i com que jo no tinc nets...‭ ‬deu ser enveja el que sento.‭

Sembla que enyorin els temps passats,‭ ‬quan tenien tantes minyones i llurs mamàs les feien anar de visita a casa de les tietes i les cosines...‭ ‬No entenc com podia ser-ne amiga en la meva joventut si jo no tenia ni‭ "‬mamà‭" ‬ni tantes minyones‭ ‬-només una i gràcies-‭ ‬ni em feien anar de visita enlloc...‭ ‬Quan comencen amb aquests temes no puc ficar-hi cullerada i per això ho dec trobar avorrit.‭

Però avui no han parlat pas d'això i també m'he sentit desplaçada.‭ ‬Es veu que s'ha mort un bisbe que era fill de la nostra ciutat.‭ ‬Les seves germanes anaven al nostre col·legi.‭ (‬Caram‭! ‬Quin paper que hi té en aquest diari el col·legi.‭) ‬Doncs aquest bon senyor‭ ‬-Sa Eminència-‭ ‬va voler ser enterrat al seu poble i per tant aquesta setmana passada hi va haver un enterrament‭ "‬de pontifical‭"‬.‭ ‬L'església era gairebé tan plena de bisbes com de gent normal.‭ ‬Les meves amigues hi van assistir.‭ ‬No tenien prou boca per rememorar la festassa.‭ ‬Feia anys que no es veia una solemnitat igual a casa nostra,‭ ‬i van xalar de valent.

-‭"‬L'Església s'ha tornat tan pobra actualment que si vols veure una mica de solemnitat en els actes has d'anar a Montserrat o bé en alguna festivitat important a la Catedral‭" ‬-en això estaven totes d'acord-‭ "‬Llàstima que t'ho vagis deixar perdre‭!"‬,‭ ‬em deien.

Després han repassat tota la família del bisbe mort.‭ ‬M'he assabentat que una neboda seva té un gran problema.‭ ‬Un problema moral.‭ ‬Estava molt enamorada d'un xicot,‭ ‬molt bon xicot,‭ ‬que va tenir la mala sort de casar-se amb una noia una mica eixelebrada. Van tenir un fill i després es van separar.‭ ‬Fins aquí força normal perquè de separacions n'hi ha cada dia.‭ ‬Però el que era problema és que per a la neboda d'un bisbe no quedava bé enamorar-se d'un xicot en aquestes condicions.‭ ‬Total que no sabia com dir-ho a la família que no es podrien casar per l'Església‭ ‬.‭ ‬Però vet aquí com en els temps actuals encara hi ha miracles,‭ ‬la neboda es va casar al Monestir de Sant Cugat i la va casar el seu oncle.‭ ‬Sa Eminència.‭ ‬Ara viuen molt feliços i esperen un fill.

Ben mirat aquestes amigues xerren molt però aprofundeixen molt poc.‭ ‬Tot escrivint-ho me parat a pensar que potser el nuvi la primera vegada només es va casar pel civil i per tant la segona res li impedia casar-se per l'església.

Vaja‭! ‬Ja he desmuntat el miracle.

‭ ‬.‭ ‬.‭ ‬.