Carta 33

Estimat Joaquim,

Avui hauries de veure la contraportada del Diari de Sabadell. Hi ha dues fotos que fins a la meitat son idèntiques. Un primer pla d'arbres florits, d'un rosa-lila que enamora i al fons, en una hi la la silueta de Fujiyama nevat i en l'altre la cúpula del Mercat de Sabadell. Que més volem els sabadellencs! Des de la plaça Sant Jaume es veu aquesta perspectiva. Dura pocs dies i si en el Fujiyama deuen ser cirerers aquí son uns prunus que fan el mateix efecte. Cada anys per aquest temps m'hi extasio, però mai se m' hauria acudit comparar-ho amb el Fijiyama! Quin encert ha tingut el fotògraf. Sabadell és una ciutat de recursos i els seus estadants ho demostren. Per això confiem en sortir de la crisi.

Diràs que sempre faig propaganda de la meva ciutat, però és que té moltes gràcies. Per començar hi ha el fenomen de l'associacionisme, potser poques ciutats trobaríem amb tantes associacions, esportives i culturals. Això fa que els seus habitants es coneguin i es relacionin i de les relacions en surten les amistats i les ganes de fer coses. A Sabadell som emprenedors.

La gent gran, es troba cada dilluns a l'Aula Universitària on rep dues conferències de professors de primera línia. Si veiessis com està de ple! Això demostra que els jubilats no es queden a casa. Ui! Tenen una marxa! Que molts joves per ells la voldrien.

I no puc parlar gaire per mi, que després de l'operació del genoll he baixat una mica el ritme. Me'n adono perquè moltes xerrades que es fan cap a les vuit del vespre, ja m'ho rumio abans d'assistir-hi... Però jo crec que això és degut que encara fa molt fred, - aquest hivern sembla que no s'hagi d'acabar mai, -quan arribi el bon temps espero que tornaré a estar com abans.

Demà em toca concert a l'Auditori de Barcelona. Amb unes amigues hi estem abonades i podem anar-hi gairebé dos cops al mes. Quan tornarem a Sabadell, per fer-ho més complert, anem a dinar a un restaurant. Com gairebé cada diumenge que no sortim d'excursió. No sempre el mateix, cal donar vida a tothom i n'hi han molts de bons. Demà a la tarda també tenim feina: anirem al teatre a veure "La mort d'un viatjant", d'Artur Miller. Amb primeríssims actors! Que es dona la casualitat que son fills de Sabadell! Diràs que faig propaganda, però és la pura veritat.

El dijous vaig estar a Barcelona a la inauguració d'una exposició de pintura i escultura on hi participaven dues amigues meves. Es el col·lectiu "Dones d'Aigua", es diuen així perquè van començar només aquarel·listes, però ara ja han obert el cercle. L'exposició era un homenatge a les dones- ara que aquests dies es celebra el Dia Mundial de la Dona- i duia per títol "Llibertat condicional". Havien anat a visitar la presó de dones de Barcelona i n'havien portat unes fotografies fetes per les recluses, com a col·laboració. Es que si una se sent lliure, no pensa en la gran quantitat de dones, que sense estar a la presó, és com si estiguessin en llibertat condicional... Estan sotmeses... a qui? o a què?...Si hi penses, t'angoixes.

I no segueixo explicant-te la meva agenda - com la de les meves amigues- perquè sí que et pensaries que és propaganda. I no ho és.

Fins a una altra.

Maria Mercè.



Tarda lliure

Inservible era també aquell bocí de fusta policromada que s'havia trencat d'un porta retrats que li havia regalat la tia Engràcia. I que n'era de xaró! Per sort va fer una mala caiguda i va quedar inutilitzat. Sempre guardava el bacinet per si la tia Engràcia se li acudia preguntar pel seu regal. Ara, la tia ja feia temps que era morta i no calia preocupar-se per quedar-hi bé.

Entre tants recordatoris d'enterraments que guardava, era estrany que no li hagués sortit el de la tia Engràcia... Quan temps devia fer que era morta? Era hivern, no el passat, potser l'altre, o potser ja en feia tres anys, passa tant de pressa el temps. Si, devia fer tres anys, perquè van anar a l'enterrament tota la família junta, això vol dir que la Rosa Maria encara no havia anat a la Universitat de Boston... i ja fa dos anys que hi és! Com passa el temps. Sembla ahir que se'n va anar i ja fa dos anys que hi és. Tanta buidor que ens va deixar a casa, i ara diries que és de tota la vida que la tenim fora. Però, no, ja es troba a faltar ja, un fill es troba a molt a faltar. Però és la seva vida... Mira! Ara surt el recordatori! Fa tres anys, ja m'ho semblava. Vuitanta anys tenia. Semblava més vella. Com que tota la vida se la va passar amargada. Recordava la guerra i un xicot que havia tingut que li va marxar voluntari al front i no en va tornar mai més. La meva mare, la seva germana, sempre em deia que això del "nòvio" s'ho havia inventat ella per fer-se l'interessant. Era un conegut i gràcies. No s'havien avingut mai gaire les dues germanes, eren tant diferents. La meva mare sempre mirava de trobar el cantó bo de les coses i ella, en canvi, tant pessimista! Tot ho veia negre. Quan venia de visita a casa i els nens eren petits miraven d'escapolir-se'n de la seva companyia. Sabien que amb ella no s'ho passarien gens bé. I ho endevinaven. No era mala dona, però no els deixava jugar, en tot veia perills! I els meus nens eren tant moguts, com tots, segurament. S'enfilaven als llocs més perillosos, però valia més vigilar-los i no dir-els hi res, que ja s'espavilaven tots sols... Però ella s'esgarrifava, els volia fer baixar i ells semblava que encara hi trobessin més gust al sentir-la cridar. Pobra dona. Ben mirat ja podria estripar el seu recordatori perquè per no cal pas veure'l per recordar-me d'ella. els clar que si estripo aquest, també els puc estripar tots! N'hi ha que no son ni de família. Encara que moltes vegades hi ha amics que te'ls estimes més que a un familiar...

I anava remenant tots els papers inconscientment. Ara acabava de trobar un paper gros com si fos un pergamí, però de color de rosa. Era de la festa que van cel·lebrar els cosins de Tarragona per la primera Comunió de les bessonetes. Quina festassa van organitzar! Semblava un casament. I tot perquè els duros els sobraven. No sempre es pot vendre un terreny que no donava res a tant bon preu com ho van fer ells. N'hi ha que tenen sort. L'avi havia deixat als dos fills que tenia, un terreny a cada ú; un semblava millor que l'altre perquè donava alguna avellana, però les coses canvien i les avellanes no es pagaven gaire, i d'aquell ermot tan gran que va deixar a l'altre fill va resultar terreny industrial i allò va ser xauxa! Si almenys aquell paper "martelé" no hagués sigut d'aquell rosa tant pujat, li hauria pogut servir, però... Au! Estripat i a la butxaca.

No calia haver-lo estripat tant, ara tots els bocins li sortien i tenia de recollir-los. Això li recordà una amiga seva que volia rebaixar l'abdomen- la panxa- i li van dir que el millor era cada dia buidar a terra una capsa de mistos i anar-los recollint un per un. Era un bon exercici i ara ella l'estava fent semblant. -"Veus? Fer gimnàs també era una de les opcions que podia fer avui que tenia la tarda lliure."-

I se n'anà a la cuina a buidar-se la butxaca. Un cop allà ho aprofità per preparar-se una llesca de pa amb oli amb sucre al damunt. Avui tenia temps de berenar bé. Ben pensat hauria pogut menjar pa amb vi i sucre, que feia temps que no en menjava i era tant bo!... Però ara ja havia l'havia preparat... Després! després se'n podria preparar una altre amb vi i canviaria de gust.

Amb la llesca a una ma i un plat a l'altre, mirava de posar-lo a sota com si volgués protegir el terra de possibles regalims. S'acostà a la finestra. Els últims raigs de sol s'havien amagat darrera les muntanyes. Tot era tacat de vermell. El cel. sense ni un núvol, reflectia en tots els objectes la roja claror. El pa amb oli regalimava sense que el plàstic protector pogués evitar-ho.No coincidien i ella no se'n adonava. Només tenia ulls per aquell espectacle. Quan de temps passà? No podia dir-ho. El cel s'anava enfosquin i ella es deixondí d'aquell encantament. S'acabà el berenar i ja no tingué ganes de preparar-se aquell somniat pa i vi. Tornava a la realitat, S'estava fent tard i encara li calia buscar els llapis si volia dibuixar una mica. Primer, però calia tornar al calaix del Tot i Res , recollir la cartolina beix i tancar-lo definitivament.

La tarda s'escolava i no l'havia aprofitada gens.