Carta 18

Hola Joaquim!

Què, tornem a començar? Estic contenta, la meva operació del genoll sembla que va força bé. La pròtesi que m'hi van posar s'ha quedat quietona i no dona massa guerra. L'esvoranc que m'hi van fer ja està tancat, ara només queda el senyal d'aquella trinxera, que segons diuen amb el temps quedarà com si m'haguèssin obert i tancat el genoll amb una cremallera. Els primers dies van ser dolorosos, però les telefonades dels amics i alguna que altre carta teva em van ajudar molt. Moltes gràcies a tots.

Cada matí surto a caminar, i a pujar i baixar escales que es veu que és un bon exercici. Ja només porto una crossa i per casa cap. No em puc queixar. El que sí que em va produir l'operació i la "post" va ser una mandra terrible. No tenia ganes de fer res! Ni de llegir! Tants llibres que em van regalar. Ara he començat a llegir-ne un!... Avui també he tingut ganes de fer un plat una mica especial, uns espinacs a la crema i a la tarda he arribat a preparar un pastís d'avellanes. Tot ha quedat molt bé. Això m'anima. Em pensava que ja mai més no faria res de bo.

Ha passat la festa de la Castanyada i jo sense assaborir-la. Encara sort que vaig fer panellets abans d'anar a clínica i els que em voltaven en van poder gaudir... Però em vaig deixar perdre l'ambient i el fum de les castanyeres improvitzades que a cada plaça i placeta s'hi instal·len. Generalment jovent que intenta fer diners pel viatge de final de curs. No hi tenen massa traça a coure-les... fins al segon dia,que ja és quan han de desmuntar la paradeta. Però ofereixen moscatell, amb un porrò que fa molta patxoca... I també hi ha parades en que el jovent es porta una guitarra i ho amenitza una mica. Però la cantarella clàssica d'abans,amb accent valencià:

Castanyes torraes! Calentes i bones!

Ja no se sent. I quan jo era petita la cançoneta seguia amb una frase que mai vaig aconseguir escoltar-la sencera, devia ser una mica picarona perquè la gent reia i no l'acabava de dir.
Castanyes torraes! Calentes i bones!
i la castanyera que les vent... te el ...calent!

Potser el teu pare la sàpiga i potser en sap més tros i tot! Ui! No saps mai de quin cantó et saltarà la llebre. Com està? S'ha adonat que no arribaven cartes? Quines coses de preguntar! Tu li deus explicar el que et sembla i no li busquis tres peus al gat.

Parlant de gats, anys enrere Sabadell era una ciutat molt gatosa. Almenys quan jo era petita. El fet de viure en una casa amb un pati molt llarg -una eixida molt llarga- i el fet de que gairebé totes les cases tenien el mateix tros de sortida i les parets que les separaven no eren massa altes, els gats feien de les seves passant d'una casa a l'altra. Com que les cases que formaven la mançana tenien més o menys les mateixes característiques, els gats d'aquell quadrilàter campaven per tots els patis i per tots el terrats. Les serenates que organitzaven a l' hivern eren apoteòsiques.

N'hi havia de tots colors, però predominaven els negres. Més grassos, més prims, més estarrufats, amb cames llargues i cap petit -aquest tipus em sembla que corresponia a les gatetes joves- els que tenien taques blanques i els que eren tigrats... l els rossos! D' aquests n'hi havien pocs i a mi em semblava que tenien mal geni. Ara no se'n veuen. Qui te un gat el deu tenir amagat. No se'n veuen pels carrers. Ara els gats son més senyors, saben estar-se dintre d'un pis, potser s'hi avorreixen però no surten, ningú passeja un gat lligadet a una corretja! El que sí que he vist alguna vegada, ha estat una fura. No sé que tal es deu comportar com a animal de companyia...Amb aquelles dents!

Si, de petita m'havia entretingut molt mirant gats, sobre tot quan estava constipada. Hi havia perdut molt temps.

Si de petita mirava gats ara miro coloms, i de vegades ens faig volar. Però n'hi han massa! i tots s'assemblen, tret d'aquells més menudets que porten com un llaçet al coll, molt presumits, però que tenen un parrupeig molt monòton, -gu- guru-gú-! gu- gurú .gú... que em sembla que son tórtores. Si tens la mala sort de tenir el seus nius a la vora, a la primavera, quan es fa clar, ja et desperten.

Parlant de despertar, vaig llegir un anunci d'un senyor que proposava un canvi: Canviava un gall que cantava a les set, per un que cantés a les vuit.

En temps del teu pare de tórtores no n'hi havien. Gats i gossos i alguna que altre rata. Oh! quin esverament quan algú havia descobert un ratolí pel carrer! I també recordo que la meva àvia tenia molta aversió al dragons. De vegades, a l'estiu, sopàvem al pati i la claror atreia aquests animalons. -"Vigileu que no entri a casa! -" Tenien fama de posar-se entre la roba blanca, als armaris i podien rosegar els llençols... Això és el que deien.

Quins animals hi han al teu país? Vull dir animals que campin amb llibertat. Ara per la part alta de Barcelona s'hi passegen els senglars. N'hi ha tants a Collcerola -al Tibidabo- que baixen a menjar-se les deixalles de la gent. Quan el teu pare era jove s'organitzaven caceres de senglars, i s'havien d'anar a buscar a la muntanya, en els llocs més feréstecs i costaven d'atrapar... Ara, et venen a menjar a la mà...

Una vegada anant d'excursió pels voltants del Montseny vam trobar uns caçadors que anaven com bojos buscant un senglar que havien ferit i se'ls havia perdut... No podien deixar-lo en aquell estat perquè era perillós. Jo no vaig estar tranquil·la fins que vam ser un bon tros lluny.
Perquè deu ser que ens agrada tant parlar a les dones? Ja plego. Després de tants dies de no escriure, m'he donat el cor complert!.

Una abraçada per tu i pel tu pare, amb la crossa i tot!

Maria Mercè.