Carta 31

Benvolgut Joaquim,

Estem passant un hivern molt llarg i molt rigorós. Cada dia fa fred i no sembla que s'hagi d'acabar mai. De fet potser no toca queixar-se perquè l'hivern encara no s'ha acabat. No s'acabarà fins al mes de març. Però com que va començar de fer fred pel novembre, a mi em sobra un mes.

Això li devia passar també a la vella protagonista dels " dies manllevats" . No sé si el teu pare n'havia sentit a parlar, sinó, li expliques:

Fa molts anys, molts anys, també va fer un hivern molt llarg i molt cru. Nevava, gelava, ventava i plovia tan sovint que la gent tenien por de tornar-se peixos. Al camp en aquelles condicions no s'hi podia sortir. Els animals, com les persones s'havien de quedar a casa. Però a casa pels animals no hi porten res i el bestiar que molts hiverns podia sortir a buscar-se la vida, aquell any no. El poble era petit i tots més o menys es trobaven en la mateixa situació. Se'ls acabava el farratge i veien angoixats com se'ls hi moririen les seves bèsties.

Només hi havia una casa que no tenia cap problema per si l'hivern s'allargava, era a la casa de la vella-rica. Els seus animals no els faltaria de res, car tenia bona provisió de tot. Els estadants d'aquell poble la van anar a trobar, li van demanar si els volia donar una mica del pinso que a ella li sobraria i així tots sobreviurien fins que s'acabés aquell mal temps.

La vella se'ls va treure de davant, els va titllar d'imprevisors i no en va voler saber res.

El poble va quedar arruïnat i la vella tant xareta!

Però l'hivern, que de vegades sembla que no tingui entranyes, es va assabentar del que havia passat i va anar a trobar els seus companys, - els seus veïns dels mesos de l'any- i els hi va demanar uns dies a cada un. Aquest els hi van deixar de bon grat, - tres dies de l'abril, tres o quatre del maig- i l'hivern es va anar allargant, allargant i la vella-rica que tant tranquil·la estava , que es pensava que no li faltaria de res, va tenir de veure com els seus animals continuaven estabul·lats i s'anaven morint igual que els del seus veïns.

Els dies manllevats!. Oi que quan arriba la primavera sempre hi ha algun dia que el fa rúfol, com si fos d'hivern? Doncs deu ser un del dies manllevats! Com si s'hagessin traspaperat·lat... Ara dirien que en meteorologia dos i dos no sempre fan quatre, però coneixent la llegenda dels dies manllevats... ja podem pensar de quins dies es tracta.

Ara sembla que m'ha donat per explicar-te llegendes... No et sap greu, oi? A mi m'agraden molt i fa molts anys que en recopil·lo. De fet, el saber no ocupa lloc, diuen, i com més coses sapiguem més rics serem. Ara, amb la crisis, si no som rics d'euros, almenys que ho siguem en saviesa popular... Tot ajuda a viure!

Una abraçada.

Maria Mercè



TARDA LLIURE


Tant com desitjava de tenir una tarda lliure per poder fer el que volgués i avui que la tenia no sabia pas que fer-ne! Davant seu s'obria tot un ventall de possibilitats però cap d'elles no l'atreia prou com per llençar s'hi de ple.

Havia somniat mil vegades que es trobava sola a casa i que disposava d'unes hores per poder-se dedicar a... a fer el que sempre havia desitjat fer i que no trobava mai el moment. Però, quin dilema! Ara que disposava d'almenys tres hores, no sabia a que dedicar-les.

-"Si tingués temps, dibuixaria"...- quantes vegades ho havia dit? .-"Si tingués temps, repassaria l'anglès"... -Si tingués temps aniria a la biblioteca i em miraria aquells llibres que no et deixen endur a casa"... -"Si tingués temps..." Avui en tenia i no sabia com esmerçar-lo.

A veure exposicions no podia anar-hi perquè era dilluns i les sales acostumen a ser tancades. Com els museus. Al cinema! Podria anar al cinema. Però no, al cinema podria anar-hi un altre dia amb el marit i així podrien comentar la pel·lícula tots dos... i millor el dimecres que feien uns preus especials.

A la biblioteca. Podria anar a la biblioteca, però a la tarda millor no anar-hi, estava plena d'estudiants que van a consultar-hi coses. A la biblioteca millor al matí que només hi ha quatre avis que van a llegir-hi el diari. Descartada la biblioteca.

Podria dibuixar, però precisament havia portat tots els estris al piset on passen els caps de setmana, perquè li semblava que allà tindria temps per fer-ho... Es clar que també es pot dibuixar amb un llapis normal, i amb bolígraf... Va! Dibuixaria. Paper, quin paper? Un de blanc, però tots els papers blancs que hi ha via a la casa eren prims i llisos. Eren per escriure a màquina.

I bé, si tenia paper d'escriure a màquina, doncs l'aprofitaria i escriuria a màquina. Escriuria alguna cosa... De la mateixa manera que desitjava dibuixar, també alguna vegada havia pensat que provaria d'escriure... Això quan tingués temps, esclar.

Avui tenia temps; podria començar de provar-ho... però no es sentia massa inspirada. -"No. Val més que em posi a dibuixar, sempre m'ha fet il·lusió... en algun lloc trobaré un paper adequat. Precisament sempre guardo les participacions de casament que rebo, perquè penso que el seu paper granellut pot servir per fer-hi algun apunt a la part del darrera... I si tinc un bon paper, potser amb els llapis de colors dels nens quan eren petits, encara podré fer alguna cosa." I tota decidida s'encaminà cap al calaix "del tot i res" que en deia ella.

El "tot i res" era ben bé això: hi havia de tot i no hi havia de res. El que més abundava, però, eren els papers. Retalls de diaris, catàlegs d'exposicions amb la fotografies d'algun quadre de l'autor; recordatoris d'enterraments;"Menús" de sopars als que havien assistit; fotografies que no estaven col·locades als àlbums, perquè eren còpies que haurien d'haver-se enviat a no sé qui... a algú dels que formaven part del grup, segurament. Hi havia tantes coses! El calaix era ben ple. -"Algun dia hauré de fer una bona neteja, ho llençaré tot i em quedarà un calaix buit!Que bona falta que hi fa un calaix de més en una casa." S'ho anava dient mentre prenia i deixava les coses que hi havia dins.

Tants papers i no en trobava cap que fos adequat pel que necessitava. -"Tanta gent que es casa i t'ho fa saber perquè et vegis obligat a fer un regal, i ara no trobaré cap felicitació per poder-hi dibuixar! Ben mirat, potser la gent ja no es casa tant, més aviat s'ajunta i aquests ja no t'ho fan saber."

Va descobrir la tireta que servia per cordar un paraigua que li agradava molt i que ara ja havia perdut, sense cosir-li la tireta que encara guardava... -"Aquesta serà la primera cosa que llençaré!" . es va dir satisfeta. I se la posà a la butxaca.

També s'hi posà un botó molt gros que havia pertangut a un abric que ja havia portat a Càritas... sense el botó, naturalment. -"Llàstima! No vaig recordar-me de mirar al "tot i res"!

I aquell guant color marró clar que tant bé combinava amb la cartera del mateix color... No calia pas guardar-lo, mai no havia aparegut el company i la cartera ja s'havia fet malbé... Au! A la butxaca. Si seguia així, faria una bona buidada.

Per fi descobrí una participació de casament. De color beix. Amb doble full, o sigui que tindria molt espai per dibuixar. Això si trobava els llapis de colors dels nens quan eren petits. Només que en trobés un de marró ja en tindria prou. Beix i marró, els dos colors que més li agradaven per dibuixar. Havia vist alguns dibuixos en tons sèpia i li havien agradat molt.

Abans de tancar el calaix, però, hi donà una ullada més. Hi havia tanta teca! Potser que tragués aquelles claus que encara guardava d'abans de canviar el pany de la porta... Va ser una ximpleria canviar el pany, ni tan sols li havien robat el portamonedes. Només havia perdut les claus. O sigui que si algú les va arribar a trobar no tenia cap pista per saber quina porta obrien. Però el seu home va començar de posar-li la por al cos: -"Pensa que els lladres son més llestos del que ens creiem..." -"Però si no va haver-hi lladre! -li replicava ella, Però ell tossut, -"I si algú ha vist com et queien i t'ha seguit?"- "Si algú hagués vist com em queien el més lògic hauria estat que m'hagués avisat".- "Això és el que hauries fet tu i això és el que et penses, però els lladres no ho veuen igual." -"I tornen-hi amb els lladres!" ... Haurien estat discutint un dia sencer sense arribar a un acord. El més fàcil va ser canviar el pany. Ara només calia llençar aquell joc de claus inservibles.