Carta 30

Estimat Joaquim

Acabo d'escriure la llegenda del castell de Tavertet per les Mares Caminadores, jo encara no hi podré anar, per això l'he escrit perquè la llegeixi la responsable del grup. Son unes feres! Jo, amb el meu genoll no les puc pas atrapar. Què més voldria jo que poder anar d'excursió, fer una bona caminada, gaudir de la bona companyia de totes i admirar els paisatges tan esplèndids dels Cingles de Tavertet!

Si no ho coneixes, quan puguis, no t'ho perdis! Si algun cop vens per Catalunya eis paisatges que rodegen les Guilleries- país de guilles- son tan trencats i tan variats que valen la pena de resseguir. Quan era petita tenia un llibre que en cada pàgina hi havia el dibuix d'un animal i la seva descripció. Recordo que de la guilla deia:

La Renart, guilla o guineu
és la bèstia més astuta
quan té fam ella disfruta
roben gallines arreu.

També a prop de Tavertet hi ha el poble de Rupit, uns dels més anomenats de casa nostra. També té la seva llegenda, però com que aquest cop a Rupit no hi van, doncs la guardaré per una altre dia.

Te la copio:

Si aneu a Tavertet, pareu compte al arribar al Castell, no us acoteu massa al cingle que pot tenir males conseqüències, o sinó veieu el que li va passar fa molts anys al senyor que hi vivia.

Es clar que vosaltres sou bones persones i el del castell era un bèstia. Tenia el mal costum, per ell era un bon costum, de endur se'n a casa seva les minyones que s'acabaven de casar. Res de nit de noces amb el seu marit. Cap al Castell a passar-hi dos o tres dies. Després ja les deixava anar a casa.

La gent estava molt descontenta per aquests i altres mals usos que feia de la seva posició. Però hi havia una noia molt decidida que va iniciar la rebel·lió entre les seves companyes. Ella no es casaria mentre tingués de passar pel castell. Ara una, ara l'altre, totes ven prendre la mateixa decisió. Els xicots estaven preocupats, ja es veien concos de per vida. Va haver-hi consell al poble. Tothom estava descontent però ningú prenia cap iniciativa.

"Hauríem de fer-li un escarment, es deien, però ningú atinava en res. La noia que havia començat l'alçament tenia una idea: Caldria que portessin el cacic cap als cingles i un cop allà li cantessin les quaranta. Que l'acorralessin! Si, sí...això està molt bé... però tothom callava... qui faria anar al Senyor cap al cingle? (En castellà dirien, "Quien le pone el cascabel al gato?)

Però la noia que portava la veu cantant tenia sol·lucions per tot. -"Jo! Jo puc ser l'esquer que l'engatussi". Havia observat que moltes tardes el Senyor sortia del seu castell i donava una petita volta, sense portar cap servent. Ella es faria la trobadissa, es faria la coqueta, es deixaria gairebé seduir i els del poble estarien a la guait per anar-la a rescatar i enfrontar-se amb el Senyor.

Però la noia ho veia molt clar i els altres no li ho veien tant. La primera part va començar segons el guió pensat, però passava l'estona i els del poble no apareixien... el Senyor cada cop estava més engrescat, ella cada cop més espantada i no saben com treure-se'l de sobre llençà un crit que feu distreure l'agressor: -Allà! Allà! Mireu allà!!- i l'home no veia res... llavors ho va aprofitar i empenyent amb totes les seves forces el feu caure per l'estimball.

Ella s'apartà mentre arribaven els reforços, just per felicitar-la... Què havia fet? La visió de l'home rodolant i xisclant no se la va treure mai més de sobre. Abandonà el poble i el promès i no se la va tornar a veure mai més per aquells verals.

Mai més?... Si, la llegenda diu que quan hi ha una tamborinada molt forta ,entremig dels llamps i els trons, es veu la figura d'una noia que mira cap a l'estimball i s'aparta. S'aparta i desapareix.


Ara ja saps una llegenda més de casa nostra.


Maria Mercè.