Carta 29

Estimat Joaquim,

Avui és Dijous Gras. O Dijous Llarder, com li vulguis dir, i ...

I pel Dijous Gras
botifarra, botifarra,
i pel Dijous Gras
botifarra menjaràs!

I el Dijous Llarder
botifarra, botifarra,
el Dijous Llarder
botifarra menjaré!

A més de truites amb mongetes, o mongetes amb cansalada i botifarra, es tradicional menjar botifarra d'ou, i coca de llardons... Tot és boníssim i més ens dies de fred. També està bé i és saludable, acompanyar-ho amb espinacs amb panses i pinyons, que sempre desengreixarà una mica... i també és un plat molt català. Es un menú que podríem dir-ne de "seny i rauxa", una mica més equilibrat. Però no cal amoïnar-s'hi que prou que vindrà la quaresma i tothom a dejunar! Em penso que això era abans, ara no sento a dir a ningú que dejuni, o bé es que no em moc en ambients massa "catòlics"... però de seguir la crisis actual serem molts els que haurem d'estar-nos de capricis, serà com un dejuni forçat.

Amb el Dijous Gras comença el temps del Carnestoltes, durant tota la setmana els col·legis han fet festes disfressant a les criatures, o només pintant-els-hi el nas, o fer-los anar tots del mateix color, i el cap de setmana sortiran les disfresses de debò. Llavors es passegen pels carrers i se'n veuen de tots menes! Fa gràcia. Però els que com jo, de petits, no vam viure aquesta febre disfressadora, ens hi trobem una mica estranys... Parlo per mi. Potser perquè el meu home tampoc era de mena de disfressar-se, i com que al temps del Franco de tot això Res, doncs després no m'hi he sabut acostumar. Ho he fet poques vegades... Penso que potser "quan sigui més gran"... No es pot dir mai d'aquesta aigua no en veuré!

Dijous Gras, Dimecres de Cendre i abans el dimarts de Carnaval - l'enterrament de la Sardina- i s'ha acabat la disbauxa. El Dimarts de Carnaval -o Carnestoltes- a Castellterçol, que és una mica la meva segona pàtria- celebren el dia de l'Escudella. L'escudella dels pobres o pels pobres. Abans es fa un recapte per totes les cases del poble i quan ja tenen els suficients ingredients per fer una bona escudella preparen unes grans peroles, per coure-ho tot. Ja tenen el lloc especial: un carreró petit on ja hi han les estaques per penjar-hi les olles i fer-hi foc a sota. Se'n diu el Call de l'Escudella. Tot l'any aquest call està esperant aquest dia.

A Castellterçol en queden uns quants de carrerons estrets que reben el nom de Calls, com si encara estiguéssim a l'Edat Mitjana.

Tot el matí del dimarts hi ha un moviment extraordinari per els voltants del Call de l'Escudella i no vegis quan arriba l'hora que l'escudella ja està cuita! Tot el poble va a buscar-ne com si tots fossin pobres. Amb tota classe d'atuells, pots i plats fondos però més que tot pots i olles petites perquè generalment se l'enduen a casa ja que per aquest dies acostuma a fer un fred que no dona gust d'estar pel carrer a menjar-ho.

L'origen és molt antic i era una bona manera de contribuir tot el poble a donar un plat calent als pobres de la rodalia, però actualment s'ha convertit en un reclam turístic i fins i tot hi arriben autocars d'escolars que van a menjar-se l'escudella dels pobres! Als restaurants del poble acostumen a admetre que els seus clients hi arribin amb un potet ple de la apreciada escudella, després, ja s'acaben d'atipar amb el que més els hi abelleix.

Tornant al carnaval i a les disfresses, N'hi ha que tenen molta imaginació, tanta, que ni saps de que van disfressats! En vaig veure un que treia el cap per un penjador d'aquells triangulars de fil-ferro i ell dins d'una bossa de plàstic transparent... Em va dir que sortia de la tintoreria.
Ara, tu, et tindries d'animar i explicar-me que fan al teu actual país pel temps del carnaval. Ja sé que no estàs a Rio. però quelcom deuen fer per celebrar-ho? Jo vinga escriure, vinga escriure i a voltes em dona la sensació de que parlo sola!

Pots preguntar al teu pare com eren aquestes festes a la seva joventut. En deien "Asaltos", oi? I les disfresses estaven permeses i anaven amb mascaretes que els feien ireconeixibles... Estrafeien la veu i deien :-"M'he conoces, mascarita? Me conoces? "M'ho havia explicat el meu avi Antonio, quan encara podia parlar... (recordes que et vaig dir a les primeres cartes que quan ell va quedar sense veu, jo li comentava coses de manera que ell només tingués d'afirmar o negar amb el cap... així passàvem l'estona...) Eren unes festes força descarades i de tant en tant, "l'autoridad competente" les havia de prohibir perquè hi havien molts abusos...
Ara el cap de setmana tornaran a sortir les"Rues", amb molta gent disfressada... no sé si tiraran caramels com el dia de la Passada? La Passada dels cavalls, de la festa de Sant Antoni Abat, sí que és lluïda! La Rua... Ve, ja veurem.

Aquesta vegada tindràs força coses per explicar al teu pare...

Fins a una altra.

Maria Mercè.








Una tarda ventosa


Mira la tele. La tenen en un angle de la sala, enfilada en un pedestal. Abans potser hi tenien un sant i no se'l mirava ningú. La pel·lícula és de guerra. Hi surten molts japonesos. El protagonista s'ho passa molt malament, i es queixa, diu que ell no hi volia anar a la guerra... a la guerra no hi vol anar-hi ningú -diu- tothom prefereix la seguretat de la casa pròpia.

"D'on ho ha tret aquest que tothom prefereix la seguretat de la casa pròpia? ... Així, doncs , que hi faig jo aquí? En aquest racó de mon i a mitja tarda d'un dia ventós? De fet, potser té raó, perquè jo a casa ja hi estava bé, feia una feina interessant i encara que el meu home posava una música que no m'agradava massa, es podia resistir. Però no! he tingut de deixar-ho tot, agafar el cotxe i amunt!. Ah! Si en tinguéssim un altre! Però no, només en tenim un i tots l'hem de fer sevir. Si aquest cotxe sembla un acordió, s'estira i s'arronsa i arriba a tot arreu. Al matí, a primera hora ja ha fet un camí cap aquests barris, després l'ha agafat la filla, més tard el pare i ara altre vegada jo. "

Remena el sucre del cafè amb llet i continua pensant. "Si almenys pogués parlar amb algú del país que m'expliques coses interessants i noves per mi, però ca!.. aquesta gent només estan pel Takapenko i pel Freddy Smith i no saben que jo necessito distreure'm i no pensar. Potser que vagi a veure si m'enrotllo amb aquelles dones del portal... però semblava que es confessessin. S'endevinava que parlaven en un pla confidencial. Trucaré al meu home, li diré que no pateixi que arribarem tard, que quan he passat pel davant m'han dit que encara hi tenien feina... Mentre no se'ls faci fosc... Si perillós és de dia imagina't de nit! "

Quan acaba de telefonar entren les dones que havia vist al portal. Se la miren sense gaire discreció. ella pensa que deuen haver-hi poques distraccions en aquell poble. S'acaba el cafè amb llet i abans de pagar en demana un altre.

-Cafè de sobre, ja ho sap oi? -i comenta el cafeter.

-No es preocupi, m'ha agradat molt. Deu ser la llet, als pobles acostuma a ser molt bona.

-No s'ho cregui pas! Com la d'altres llocs. Aquí la gastem d'envàs de cartró com a tot arreu. Miri, vaig estar al Pirineu i també em va passar com vostè, em creia que em donarien llet acabada de munyir i res de res! Em van dir que les vaques les tenien a muntanya i que ells allà gastaven llet de pot.

Les dones han fet rotllo amb la mestressa prop de l'estufa i fan comentaris tot mirant-se de tant en tant la forastera. Aquesta s'entreté una mica tot remenant el segon cafè amb llet i demana una pasta per sucar-hi. -"Es veu que mira de fer temps"- pensen.

"Bé, la pel·lícula s'ha acabat. N'han quedat la meitat de vius i els herois tornen a casa. Un ja no troba la dona, l'altre no coneix els fills... Jo també tindré d'anar-me'n. No fos cas que m'esperessin... i què? No els estic esperant jo a ells? Però ells estaran cansats"

Paga i s'acomiada. Deixa les dones bocabadades. No ha passat res! La més xafardera surt al cap de poc per veure on va. Queda decebuda. Ha pujat al cotxe tota sola i sent com arrenca i s'allunya carretera enllà. - "Per això ha vingut? Per prendre dos cafès amb llet?"-

- - - - - - - - - - -

"Apa, altre cop al cotxe. La corba difícil, la carretera comarcal... Sort que el cel ja està seré i fins el vent ha parat. Ningú no diria que ha fet tant mala tarda. "

Uns quilòmetres més enllà el cotxe s'aparca davant d'una roca immensa. Una paret de roca llisa, que s'alça imponent. A la claror de la posta, dues figuretes minúscules es retallen dalt de tot.

-Mare! De seguida baixem!

Uf! Quin descans! Tot ha acabat bé. Una altre escalada, una altre via oberta. Quines aficions.

I la mare fent de xofer!


Maria Mercè.