Carta 28

Estimat Joaquim,

Com esteu, tu i el teu pare? Tu deus estar molt despert perquè et toca tota la responsabilitat, però el teu pare, amb la seva edat, m'imagino que moltes estones es deu endormiscar. No sé si recorda que a casa nostra això de endormiscar-se i fer aquells cops de cap sobtats, en diem "pesar figues". També "fer una becaina". L'altre dia el meu germà que ha fet molts guions, m'explicava com s'havia d'especificar molt bé el que calia que hi hagués en cada escena del guió.

Calia especificar-ho molt bé perquè et podies trobar amb fracassos. Una vegada els d'"atrezzo", que son els encarregats de posar en escena tot el que cal, estaven molt preocupats perquè el guió deia, entre altres coses més importants, " i al fons hi ha un home vell pesant figues". I es desvivien buscant balances i buscant figues en un temps que no n'era temps! Tu potser no ho havies sentit a dir mai, però segur que el teu pare quan s'endormisca, deu saber que està pesant figues.

Tenim un hivern molt llarg i molt fred i amb molta neu, però avui m'ha explicat el meu fill que per contrastar han anat a la platja. El Lluc, el meu net, ha descobert el mar! I la sorra! I l'ha entusiasmat. S'hi rebolcava i se la volia menjar. Té quinze mesos. Després han anat a un restaurant i s'ha menjat dos canelons.

Quan fa fred on s'està millor és a casa. Si tens un bon llibre i una bona música , el vent pot anar bufant! Però s'ha de ser sociable i s'ha de sortir, anar al cinema, al teatre... jo tinc molt bones amigues que sempre estan a punt per "arrossegar-m'hi" Es bo tenir bons companys i se'n necessiten de tots colors! Jo tinc les d'anar a concerts tres cops al mes, les d'anar d'excursió, les de visitar exposicions... les d'anar a dinar! Ui! de vegades he sentit a dir a alguna que li agradaria tenir un company per anar... a on? Dic jo, perquè un company no crec que em servís per acompanyar-me a totes les coses que m'agraden a mi! Es molt trist quedar-se vídua, però un cop han passat uns anys i t'has acostumat al nou estat, té les seves compensacions.

Un dia em van dir un acudit molt malèvol: Diu que Déu premia a les dones a deixar-les vídues uns quant temps per refer-se dels anys que havien passat "d'esclavitud".

Bé, tu no ets ni vidu, ni casat ni solter, oi? No m'expliques mai el que fas... Sé que t'agrada llegir i t'agrada escoltar música... però mai parles de si ho fas en companyia... Ara recordo un regal que li va fer a la meva filla el seu company: Un cassette del Harry Potter per escoltar mentre va en cotxe. De vegades ha de fer algun viatge molt llarg i això la distreu molt. Una feina que no crec que es faci gaire, pot ser la de lectora. Mentre tens la facultats bé, no cal que ningú et llegeixi res, però un cop deus tenir la vista malament, té de ser molt gratificant que et llegeixin un tros d'un llibre cada dia. Per això diuen que és tant convenient llegir en veu alta encara que estiguis sola. Si t'hi entrenes acabes fen-t'ho bé i mira, fins et deus poder llogar de locutora.

Be, ara ja pots parlar de "pesar figues" amb el teu pare, segur que ho recordarà.

Adéu i fins a una altra.

Maria Mercè.



Una tarda ventosa


"La carretera és estreta i sinuosa. Es veu que fa anys que és feta i que van aprofitar el camí de carro que enllaçava el poble amb la principal. Una carretera "principal" que no deixa de ser una comarcal, també estreta i sinuosa... Si no fos pel paisatge! Un bon tros és de carena, amb vistes a banda i banda, i quan no passa encaixonada entre roques, va entremig de pins i alzines. Es bonica de debò. Però avui el temps està força enredat. Fa un vent de mil dimonis que tant aviat porta núvols com se'ls enduu. això ara, a la tarda, perquè el matí l'ha fet preciós. Talment un dia de primavera. Bé, un dia de primavera dels bons, perquè hi ha cada dia de primavera que és pitjor que un d' hivern. "

(Quan un condueix i va sol te temps per fer-se tota mena de raonaments)

"La carretera és estreta i el poble no es veu enlloc. Només baixa i baixa fent giragonses i si no fos pel cartell que l'anunciava al trencall, pensaria que no porta enlloc."

Es nota que qui porta el cotxe no és persona experta en la seva conducció. a cada revol minora la marxa més del compte. Sembla talment que vulgui parar-se. Pren més precaucions de les necessàries. Arriba a una petita explanada amb pretensions de parking - així ho diu un cartell- però seguien cosa d'un quilòmetre més fins a l'entrada del poble. Sense entrar-hi, però, car el conductor- aquest cop conductora, -recorda com son d'estrets i costeruts els carrers d'aquest poble i no vol pas enredar-s'hi. Va a poc a poc mentre cerca un bon lloc per aparcar. Passa davant d'una dona que camina enfredorida. Quan li sembla haver trobat un espai suficient per maniobrar, encara el cotxe altre cop cap amunt i respira tranquil·la. No li fa massa gràcia trobar-se sola en aquell capvespre tan rúfol i havent de conduir per aquelles carreteres tan dolentes i tan poc transitades. Ara passa novament pel seu costat la mateixa dona que se la mira encuriosida. Ella també se la mira, sense curiositat i sense fixar-s'hi massa.

Torna a respirar més relaxada i repassa el tros de carretera per on ha vingut. -"Quina corba més tancada. I ara em vindrà de pujada... Ja caldrà que posi primera, no fos cas que se'm parés el motor a la meitat. No vull ni pensar-hi! No hi ha cosa que m'esglai tant com imaginar-me que el cotxe em patina enrere. L'hauria d'haver deixat on deia parking... però quedava massa lluny del poble i si vull anar a prendre alguna cosa la bar..."

Sap que el poble té una església romànica i uns carrerons molt pintorescos... però fa tan mala tarda! No es veu ningú. Mira pel retrovisor i el mirallet li mostra una llenca de carrer desert i arrecerada en un portal la mateixa dona d'abans parlant amb una altra. -"Als pobles sempre tenen temps per xerrar. Ben mirat, podrien entrar dins la casa, fa un vent que no dóna gens de gust d'estar pel carrer. Només cal veure les fulles com s'enlairen. Son valentes les dones de poble, no com les de ciutat que una bufada les encostipa. Aquí estan aquestes parlant tan tranquil·les, i total de què? Si sempre deuen tenir les mateixes coses per dir-se: La pel·lícula que van veure a la tele, el sopar que faran aquest vespre, la sogra que ja repapieja, la cunyada que per tot s'enfada, la cosina que sempre vol tenir raó, i el marit. Sobre tot el marit! Que si cal tenir-lo content, que només pensa en el llit, que sols parla de futbol, que als diumenges no cal comptar-hi perquè ha de fer la manilla... I els fills. Oh! el fills, aquest si que és un tema que espot perllongar moltíssim. L'escola, la mestra, l'autobús que se'ls endú a ciutat, que Déu sap que faran quan siguin grans, que els amics, que sempre trien els amics que no els convenen o bé que a elles no els agraden! Oh! i quan triïn xicota... Perquè aquestes dones son joves encara, deuen tenir els fills en edat escolar... Per més que a pagès, a la gent no els hi saps endevinar l'edat que tenen."

"Vaja! ara arriba un gos! Té pinta de llop, no deu ser-ho, es clar... Ara que pensava sortir del cotxe!. Va, surto, amb gos o sense. Ara ha parat el vent. Fred si que en deu fer, però almenys si ja no fa vent, encara sort, perquè sinó, aquells que estan aguantant a la intempèrie... No vull ni pensar-hi. Va, surto, si tinc algun problema, així no pensaré en l'altre."

Però el ca no li fa ni cas. Es limita a mirar-la i està quiet esperant. Esperant què? Tothom espera en aquest poble. Les dues dones encara son al portal. quan passa ella no sent ni que parlin, què deuen esperar? Fa fred i no dona gust de passejar ni de veure l'església ni les cases velles amb les grosses dovelles als seus portals. Va de dret al cafè que ha vist anunciat
i un cop hi arriba es fica a dins tot cercant l'escalfor que no dubta trobar-hi.

Les quatre persones que hi ha al voltant de l'estufa de llenya deixen de mirar la tele per indagar qui és qui entra. Contesten la salutació de la nouvinguda i tornen a mirar la pantalla per no perdre cap detall de la pel·lícula que estan fent. Només el cafeter s'aixeca i posant-se el tovalló a l'espatlla es dirigeix cap a darrera el taulell per preguntar-li que vol prendre. En saber que és un cafè amb llet, s'excusa:

-Ho sento, haurà de ser cafè de "sobre"... la cafetera està freda, a la tarda no ve mai ningú.

-No importa, ja me'n faig càrrec...