Carta 24

Estimat Joaquim, (Si, molt estimat, però de cartes poques)

Aquest ha estat el teu comentari a la ultima carta teva que he rebut. M' ha fet riure. I m'ha agradat com a queixa.

Aquesta darrera setmana ha fet molt fred, un fred com poques vegades l'havíem patit. Deu ser culpa de les grans nevades que vam tenir i que dia si dia també encara persisteixen cap al Pirineu. i Sense anar tant lluny. Si veiessis com està el Montseny! I el Matagalls! Hi han uns gruixos cop pocs anys s' havien vist.

I es clar, si aquestes muntanyes que son les que tenim més a la vora estan com estan, doncs és lògic que ens arribin les baixes temperatures que patim. El Vallès és una plana i quan s'acaba cap al nord , el primer que hi trobem és el Montseny. No sé si recordaràs que Sabadell, queda tallat per l'esvoranc que fa el riu Ripoll. - Tan poca aigua com hi baixa i que amb el temps hagi pogut fer aquella falla tan impressionant!- Bé, ara no t'imaginis que al costat de casa hi ha el Gran Canyon del Colorado, tampoc és tant, però sí que hi ha una bona extensió de terra al costat del Riu Ripoll.... Hi ha força horts. el teu pare d'això se'n recordarà. Els horts de baix el riu! La riuada del 1962 se'ls va endur tots, però n'hi tornen a haver i estan molt ben cuidats.

Tornant al Vallès, que és una plana poc o molt accidentada, llevat del Vallès Oriental que per tal d'anar-se acostant al massís del Montseny té una seria de muntanyetes que s'acosten als mil metres.

Diràs que me'n vaig d' una cosa a una altre, la majoria de dones ja ho fem, se'ns acumulen les idees i volem fer-les hi cabre totes. - Una vegada vaig sentir un senyor que proposava que si tothom qui visqués a Barcelona portés un cabàs de terra dalt del Tibidabo, podríem tenir una muntanya de gairebé mil metres! - Volia obrir una subscripció per obtenir voluntaris... un cabàs de terra no costa gaire de pujar-li, qui s'hi negaria! I a canvi, que bonic faria al costat del mar una muntanya de mil metres! Em sembla que no va reeixir.

Tornant al Vallès, Perquè n'hi ha dos? Tan gran era que el van haver de partir? O tan diferents? Això ens ho podria explicar el gran geògraf que vam tenir a Sabadell, en Pau Vila i Dinarès. Aquest senyor va néixer a Sabadell d'una família teixidora - cosa estranya al segle passat!- però ell va estudiar i va dedicar-se a l'estudi de la terra. Primerament la de casa nostra, va fer la Divisió Territorial de Catalunya després d' haver-la trepitjada gairebé tota.

Anaven preguntant a la gent dels pobles on anaven a mercat, que és la forma més senzilla per conèixer quina és la població més important d'una rodalia.

L' acompanyaven en aquests afers en Josep Iglèsies i Fort, un altre geògraf-però aquest ho tenia més bé perquè la seva família no era teixidora, sinó que estava casat amb la Maria Fontseré, filla d'Eduart Fontserè, el meteoròleg i sismòleg , fundador de l'Academia de les Ciències, i aquesta senyora li corregia els seus apunts i on hi faltava "una coma" l'hi posava. La Maria Fontserè una persona encantadora que als seus més de noranta anys encara escrivia les memòries de la seva família. Només es dolia de que li sobraven dinou anys...
Expliquen una anècdota d' en Pau Vila i els seus companys quan estaven estudiant el Penedès. A cada masia que paraven per demanar informació els hi feien tastar el vi de la seva collita... Tot caminant, en un pendent molt pronunciat, Pau Vila va relliscar i aixecant-se tot seguit ensenyà una pedra que duia a la ma: -"Veieu? És llicorella! Ja m' ho pensava!"- En Pau Vila, a més de treballar per Catalunya va organitzar tota a geografia de... un país d'Amèrica Llatina... Venezuela? Au! treballa una mica! Que jo no soc una enciclopèdia i començo d' embrancar-me i llavors haig de demanar ajuda...

Al museu d'Història de Sabadell i a la Fundació Bosch i Cardellach tenim la sort de custodiar el gran llegat que ens va deixar de les seves col·leccions.- Pau Vila era un gran col·leccionista- i ara podem gaudir de la seva extensa col·lecció d'indianes - aquelles teles estampades del segle XVII i de la "literatura de Fil i Canya" , aquells romanços que es cantaven pels carrers.

No! Si tu no saps els grans tresors que t'esperen a Sabadell el dia que et cansis de fer les Amèriques!

Ja t'he dit que aquest últims dies hem tingut unes temperatures molt baixes, i és que era la setmana DELS BARBUTS! Aquesta setmana s'ajunten al calendari una serie de personatges que tots van molt abrigats i amb unes barbes molt llargues. Son els ermitans. Sant Pau, primer ermità, Sant Sebastià, Sant Vicenç... -que per Sant Vicenç acostuma a fer un dia assoleiat. "Per Sant Vicenç el sol entre pels torrents, i allà on no entrarà no hi vagis a edificar".
No continuo,perquè això més que una carta semblaria un refranyer popular.

Ah! Començo un conte nou, a veure que et semblarà.

Adéu.

Maria Mercè.



...I ELS PEIXOS QUE ES MENGIN LES CENDRES.


Tots els amics estaven d'acord en dir que si un dia en Ramon es trobava sol -sol, sense la seva muller- no sabria pas com sortir-se'n. Tan mal acostumat com estava. Hi ha homes que saben obrir-se pas en tots els camps de la vida, però en Ramon no. En Ramon era molt eficient per la feina que desenvolupava al despatx, però en traient-el-lo d'aquest afer, ja no servia per a res més! En canvi la Ramona, la seva dona, encara que la seva ocupació oficial fos la de mestressa de casa, donava per mil coses més. La seva presència era requerida en múltiples associacions benèfiques, d'aquelles que només donen feina i no donen calés; però que atorguen prestigi a qui les duu a terme.

Com sol passar sempre, els que tenen poca feina no els busca ningú per oferir-los-en-hi més. en canvi els que ja van sobrats tothom és recorda d'ells quan s'ha de formar alguna comissió. A la Ramona li passava això, tothom reclamava la seva col·laboració. I com que era llesta de mena sempre li semblava que tindria temps per fer-ho tot i no tenia mai un no per ningú.

Prou que donava cap a tot! Però perquè el seu marit no pensés que treballava més a fora que a dins, es donava manya perquè la casa estigués com una patena, els àpats sempre puntuals i les camises del marit ben planxades a l'armari. Però d'un lloc o altre han de sortir les misses... el dia no té més hores que les que li atorga el calendari; i la salut de la Ramona fou la que acabà ressentint-se de tota la feina extra que desenvolupava.

Quan caigué malalta posaren una dona a casa per a que la cuidés. Ella des del llit donava les ordres perquè el seu Ramon no notés la diferència de quan estava bona. La substituta feia tot el que podia i el marit es feia càrrec de les negligències que podessin haver-hi. Les institucions a les quals pertanyia anaven a consultar-li els problemes fins que ja no fou possible. La Ramona va morir. Va deixar totes les feines! El mon va seguir com abans. La substituta continuà portant la casa als matins i deixant el sopar preparat pel "senyor Ramon." Aquest s'acostumà a dinar al restaurant, però anava remugant que tard o d'hora hauria de fer un pensament i tornar-se a casar, perquè encara era prou jove i una dona que portés la casa sempre era el que anava més bé i sortia menys car.

La Ramona havia disposat que al morir-se miressin d'aprofitar totes les parts del seu cos que podessin sevir per algú altre, i després, del que quedés, que ho cremessin.

-"I les cendres? On voldràs que tiri les cendres?" - li preguntà sol·licit el marit un dia que en parlaren.

-"Estimat meu... si no fos molta molèstia m'agradaria que les llencessis al mar... Tu saps que sempre he sospirat per anar al mar i que quasi mai no m'hi has portat... doncs almenys que pugui reposar-hi per sempre."

-"Ramona! Per Déu! No em deixis amb aquesta recança! Que jo no t'he portat al mar? Es cert que no és el que més m'agrada, però recorda la vegada que vam anar a banyar-nos a Altafulla..."

-Si, però perquè a mi m'interessaven les bruixes d'aquell poble i tu me'l vas fer recórrer tot i quan van arribar a la platja ja no hi quedava sol, només hi quedava sorra!

-I la vegada que vam anar a Sant Pol?

-Si, tu deies que hi havia massa aigua i no em deixaves gairebé banyar per por de que m'ofegués.

-Bé, doncs recorda Sitges...

-Si, després de passejar-nos per tots els museus ja no va quedar temps per anar a la platja! . Deixem-ho córrer. Anar un dia a la platja no és anar al mar... és com anar-se a banyar en una banyera més gran que la que tenim a casa i amb l'aigua en moviment, com si ja n'haguéssim comprat una de japonesa. Quan jo et parlava d'anar al mar volia dir que m'agradaria conèixer-lo en tots els moments del dia: de bon matí, quan el sol el va il·luminant, al capvespre, quan la ratlla de l'aigua es confon amb l'horitzó, banyar-s'hi en aquells moments deu ser una delícia i l'aigua deu estar tebiona després de tot un dia de sol... Cosa que no he pogut fer mai, perquè per no trobar embussos a les carreteres sempre hem marxat molt d'hora de la platja. I a la nit! Oh! La nit! Deu ser per tornar-s'hi boig! Sobre tot si és una nit de lluna plena...

-"Ramona, no continuïs! Mira de posar-te bona i et prometo que et portaré tantes hores a la platja que ens n' hauran de treure i tot!

Llàstima.! No va poder ser...La Ramona no va poder gaudir del mar en vida, però les seves aigües engolirien les seves cendres i potser des del cel dibuixaria un somriure mig irònic, mig feliç, en veure que per fi hi podria tenir un contacte més íntim del que esperava.