Carta 25


Hola Joaquim!


Com que si no reps cartes meves et queixes, avui te'n enviaré una que serà diferent, no serà ben bé una carta, però et pot distreure al teu pare si li llegeixes.

Alguna vegades t'he parlat de l'entitat Unió de Mares? No? Doncs mal fet! Perquè és força important i a més és a la que jo pertanyo i miro de fer-hi algun servei. Té seixanta anys d'existència i més de sis-centes sòcies. S'hi fan trobades, conferències, lectures comentades, tallers per conservar la memòria, i sortides culturals. Té una secció, que té molts adeptes que és la de les Mares Caminadores. Fa més de 25 anys que va començar i com pots comprendre, 25 anys sumen... i ara, com que sempre n'entren de més joves, les que ho vam començar, ara ja es diuen- ens diem.- Les Àvies Caminadores.

Fem una sortida mensual, el primer dimecres de cada mes i caminem unes quatre hores i després "reposem" en un restaurant per reprendre forces. ( Les "Mares", caminen de quatre a cinc hores, les "Avies" , amb molt menys en tenim prou.) Però sortim, caminem i ens trobem i sempre aprenem coses dels llocs que visitem.

La meva feina dintre d'aquesta entitat consisteix majoritàriament en documentar-me abans d'una sortida i explicar a les 50 ó 60 dones que ens reunim, a on anirem, quin paisatge trobarem, que s'explica del poble o del castell, o de l'ermita que visitarem... Com que acabava de preparar el que explicaré la propera sortida, doncs m'ha semblat bé fer-te'n partícip.

Anirem a visitar el restaurat monestir de Sant Benet de Bages, tot passant per una ermita petita i mig ensorrada que es diu Sant Valentí. Com que a Sant Benet hi ha guia oficial no hauré d'explicar res, per això m'he centrat "en la perifèria".

Tot comença al pont que hi ha a Manresa sobre el riu Llobregat. A sota del pont hi havia un gorg on el jovent anys enrere s'hi anava a banyar. I més d'un i deixava la pell.

Anys enrere els gorgs eren molt perillosos i els rius en general també. i encara ho son ara, però des que a les escoles es fan cursets de natació, el perill gairebé ha desaparegut. Abans deien que hi havien "xucladors", el que hi havia era més fondària del que la gent s'imaginava. Perquè expliquen d'un que va entrar al riu tranquil·lament caminant i amb prou feines va poder-ne sortir. - "Però, perquè ho feies?- "Perquè em pensava que no era tan fondo...he vist un parell d'ànecs assajant-s'hi i l'aigua només els arribava a la cintura".-

Doncs tornant al pont de Manresa, al veure que molta gent s'hi ofegava, van pensar que hi havia el dimoni amagat per aquells voltants i van demanar als monjos de Sant Benet que els hi deixessin la relíquia d'algun sant que els ajudés a treure el maligne. Els hi van donar un trocet de Sant Valentí i tothom content. Però amb el temps aquella relíquia es va perdre. Devia passar de moda anar-se a banyar sota el pont i de les relíquies ja no se'n recordava ningú.

Van passar molts anys i un dia el pastor que guardava cabres dalt del turó que hi prop de Sant Fruitós, va observar que sempre n'hi havien dues o tres que furgaven al mateix lloc. Intrigat s'hi acostà. Allà hi havia un embolcall que de moment no va saber pas que era. Ho va portar al veí convent de Sant Benet i allí li ho van aclarir. Acabaven de trobar les relíquies de sant Valentí tant de temps desaparegudes!

A dalt del turó hi van bastir una ermita, avui molt desmantellada. El ramat de cabres deien que era de les Brucardes, aquella casa de pagès-restaurant que hi ha a la vora. Abans, els dimecres feien una subhasta d'antiguitats. La Unió de Mares fa anys que hi vam anar, al visitar el monestir de Sant Benet, abans de la reforma. Porta el nom de Les Brucardes, perquè deien que en aquella casa durant molts anys només hi neixen dones. Però molt espavilades, perquè el nom ha perdurat fins ara.

Actualment no celebren cap subhasta d'antiguitats però continuen fent bon menjar i tenen una gran col·lecció de ceràmica catalana.

Be, això serà -més o menys- el que els explicaré a les Àvies Caminadores. Llegint-ho serà com si també hi haguessis anat. I si no, apunta-t'ho per quan facis una visita a la teva terra.

Adéu!

Maria Mercè.



...I ELS PEIXOS QUE ES MENGIN LES CENDRES...

El problema fou per en Ramon, que no agradant-li massa el mar, ara tenia l'obligació d'embarcar-se, poc o molt, per anar a llençar les cendres de la seva dona. Pensava que el més pràctic seria anar al port i pujar a una "golondrina", i un cop dalt ja trobaria el moment de deixar-les caure. Així ho va fer. Buscà un reconet discret per no fer massa espectacle, però era difícil de trobar. La barcassa anava força plena i hi havien moltes criatures que no paraven de canviar de lloc... Després començà de mirar-se l'aigua. Era bruta i feia pudor de petroli. S' entornà a casa seva amb les cendres. No. aquell no era el mar que li agradava a la Ramona.

Ho comentà amb els companys de l'oficina. Alguns tenien apartaments a la costa, però no tenien barca i francament, llençar les centres entremig dels banyistes... El més idoni seria llençar-les des d' alta mar. Però per anar a alta mar era necessari pujar a un vaixell i potser tampoc era ben bé aquest el tros de mar que hauria volgut descobrir la seva dona. En Ramon estava fet un embolic. Anaven passant els dies i ell seguia amb les cendres al menjador, no complia el desig de la Ramona i en tenia remordiments.

S'acostaven les vacances i aquest podia ser un temps propici per complir amb l'obligació. Demanà informació a una agència de viatge per veure quants quartos li costaria fer un creuer.

Començaren d' oferir-li tot de viatges exòtics per les mars més llunyanes que mai no havia somniat. No, no li convenien pas! Pels preus i perquè d' aquests mars la seva Ramona no n' havia parlat mai. Era un adona casolana que amb el Mediterrani en tindria prou.

-"Llavors el que li convé a vostè és un creuer per les illes gregues! - li oferí el de l' oficina de turisme.

Després de ben comprovar els preus en Ramon decidí que el que li convenia era un creuer al voltant de les illes Medes. Un company seu de l' oficina , que tenia un pis a l' Estartit el convidà a casa seva i prenent el poble com a base d' operacions, un bon dia s'enfilà d'alt d'una "Bella Lola" , -o qualsevol nom semblant- carregada de turistes i ell carregat amb les cendres.

Si dalt d'una "Golondrina" no va trobar el moment de llençar les cendres perquè les aigües eren brutes, aquí que eren transparents, tampoc acabava de decidir-se. El que ell havia imaginat era un acte íntim, de comunió amb el record de la seva Ramona, i l'ambient dalt de la barcassa no era el més adequat. El bullici que l' envoltava no el deixava concentrar. A prop seu una colla de noies morenes de pell no paraven de xerrar i riure. N' hi havia una que tenia més protagonisme que les altres. Totes la cridaven "Moni", Moni"... per ensenyar-li alguna cosa o per explicar-li algun acudit. En Ramon no podia pas concentrar-e. Qualsevol obria l' urna i en buidava el contingut davant de l'alegria exuberant que l'envoltava. Finalment es decidí. L' obrí dissimuladament i deixà caure les cendres. Donà una mirada ràpida al seu voltant i semblant-li que ningú el mirava, féu el que no havia de fer: es desprengué de l' urna sense contemplacions. Pensà que la seva Ramona ja s' en faria càrrec.-"Al vespre, en el silenci de la meva cambra, ja pensaré en tu, estimada" es digué per quedar-se més tranquil.

Però al vespre precisament no va tenir ocasió de pensar en ella perquè quan va quedar-se sol "en el silenci de la seva cambra" el seu pensament era ple de les converses que havia mantingut amb la "Moni" . Aquella noia donava per tot! Semblava que només estigués fent broma amb les companyes, però quan en Ramon va deixar anar l'urna ella va dir: -"Oh! Quina desgracia! A aquest senyor li acaba de caure un paquet!"

Tot va anar més o menys així, aquest va ser l' inici de la coneixença. En Ramon, molt sufocat, la noia fent-li preguntes, disculpant-se, tornant a preguntar... Després ell va preguntar, que vol dir "Moni"? I ella amb una rialla fresca, era una noia que reia molt, va explicar, -"Moni , vol dir Ramona, però com que aquest nom no m' agrada gaire, em faig dir així".
A la Moni li encantava el mar, banyar-se torrar-se, sortir de nits, banyar-se de matina
da... Aprofitar el màxim les vacances perquè aviat seria hora de tornar a la feina.

En Ramon estava descobrint un sistema nou de viure. Vés per on, començava d' agradar-li el mar... Potser tenia raó a Ramona quan n' hi feia propaganda...

S'acabaren les vacances i l'amistat continuà. Fins que van decidir passar la resta de la vida junts. Es van casar. La "Moni" seguia treballant. No entrava en els seus càlculs fer de mestressa de casa. La senyora que feia l neteja i el sopar pel "senyor", va augmentar-ne les racions i va seguir ocupant-se de tot com abans. El matrimoni dinava al restaurant. Van llogar un petit apartament a l platja per gaudir-ne tots els caps de setmana.

I els peixos que es mengin les cendres.

Maria Mercè.